Jardí dels Alemanys

De temps que no hi passava, pel carrer dels Alemanys. Potser la memòria em falla, però diria que hi havia uns esglaons a mig carrer que ara no hi són. Hi anava quan hi tenia l'estudi Narcís Comadira –ja fa molts anys, però potser encara l'hi té, tot i que ho dubto–, i recordo que el carrer era força rònec, una mica deixat, probablement fins i tot brut. Ahir la pedra era solemne i enllustrada, les portalades nobles cuidades i riques, el terra net i l'aire gras, de tardor manyaga, que no es decideix a marxar. Vesprejava.

He entrat al jardí dels Alemanys, que visita tanta gent, ara que és tan habitual passejar pel cim de la muralla. Fa pocs dies Josep Tarrés es queixava que els serveis municipals no havien regat les flors de la passada exposició. Una de les basses artificials és, com deia en Josep, eixuta; però l'altra encara aguanta aigua. Potser és que l'hivern passat ha resultat més plujós del que es podia esperar del clima gironí. Era sol al jardí. Només les veus d'algú que es retallava al damunt dels murs, pel camí de ronda. El terra, ben net; els bancs –potser pocs, és cert–, cuidats, que conviden a reposar-hi una estona. I les plantes ufanoses entre els arbustos treballats, retallats. Penso que en Tarrés es mira aquell jardí amb ulls de pare paràs, que mai no n'està prou content, que voldria sempre el millor per a cada pedra o cada fulla.

Entro després al jardí de la Francesa, darrere l'arquitectura ossosa de la catedral. Potser una mica deixat, però net, romàntic, suggeridor. Una parella hi juga amb dos gossos manyacs entre els parterres. L'escultura de la Pia Crozet, El crit de la bruixa, ha rebut la visita d'algun pintor desconsiderat que li ha envermellit els llavis i el dibuix dels ulls, potser amb un pintallavis. No és res greu, tot sigui dit. Trobo a faltar ara mateix que les campanes de la catedral que sé adormides al campanar proclamin alguna hora solemne. Però es veu que no toca.

A les escales de la catedral alguns esportistes fan l'exercici de pujar i baixar corrent diverses vegades. Suo només de veure-ho. Que són noranta cada vegada! Baixo a poc a poc, admirant la celístia del capvespre, amb unes pinzellades grises que enfosqueixen les darreres llums del dia. Des de la terrassa de L'Arc confirmo que la restauració ja acabada ha deixat la façana de la catedral tan blanca que ha perdut aquell rovell daurat que els anys hi havien dipositat amb paciència. També m'ho féu notar aquest dia en Tarrés. Caldrà dos-cents anys per tornar a veure la catedral tal com era, em deia. I jo li vaig respondre, transigint, que, la veritat, ja no tenia pressa.

Cap a les nou, un grup de castellers munten un pilar de tres i el pugen amb decisió fins a l'últim replà. Final feliç.