La il·lusió de tot un poble

La nit de Reis, la mai­nada de Madre­ma­nya es posa­ven guants, cas­quets i bufan­des, ence­nien els fana­lets i sor­tien a la car­re­tera per veure pas­sar els Reis, però no pas­sava ningú. Lla­vors la feina era dels pares, entre cançó i cançó, per esti­mu­lar la ima­gi­nació dels nens i fer-los veure el que ells volien veure en un difús per­fil de mun­ta­nya, al fons de la car­re­tera o entre els arbres del bosc. Els nens, evi­dent­ment, aca­ba­ven ima­gi­nant-se tot el que neces­si­ta­ven veure.

Això es va aca­bar el 1978, quan un grup de joves del poble va deci­dir que ja n'hi havia prou de forçar la ima­gi­nació, que calia que els Reis pas­ses­sin com Déu mana. Des d'aque­lla data no han fal­tat mai a la cita i han arri­bat al poble de Madre­ma­nya de les mane­res més diver­ses, amb cavalls, quads, dúmpers, Twin­gos i fins i tot glo­bus, mitjà que es va aban­do­nar quan ses majes­tats d'ori­ent van veure que els cor­rents d'aire podien por­tar pro­ble­mes.

Des de fa tres anys els Reis arri­ben amb tre­net per la banda de mun­ta­nya. Els pares i el nens els espe­ren a la carpa reial, a la zona de la parada de l'autobús on el car­ter reial recull totes les deman­des men­tre es pre­nen una xoco­lata des­feta ben calenta. La recepció es fa a l'església, on l'alcalde els dóna la ben­vin­guda un a un i es fa l'ado­ració i tot el que marca la tra­dició.

Júlia Cas­telló, tinenta d'alcalde de l'Ajun­ta­ment, com molta altra gent de Madre­ma­nya, tota la vida ha estat col·labo­rant amb l'orga­nit­zació de la caval­cada de Reis. “A començaments de la dècada dels vui­tanta es va crear, per ini­ci­a­tiva de l'Ajun­ta­ment, una mena de comissió per orga­nit­zar totes les fes­tes del poble, inclosa la caval­cada. Les dones ens vam reu­nir i vam deci­dir con­fec­ci­o­nar uns ves­tits de reis que van durar uns quinze anys. Després els vam tor­nar a fer de nou i fins ara. Vull dir que estem molt orgu­llo­sos de com es va acon­se­guir arren­car i man­te­nir la caval­cada dels Reis d'Ori­ent en un poble de menys de tres-cents habi­tants.”

En la pre­pa­ració de la festa dels Reis hi par­ti­ci­pen totes les asso­ci­a­ci­ons del poble, que vol dir la immensa majo­ria de la població, des de l'Asso­ci­ació de Dones, que hi juga un paper deter­mi­nant, fins a la de la Gent Gran pas­sant pel grup
El Plan­ter, un grup de per­cussió diri­git per Enric Canada i inte­grat per joves d'entre nou i setze anys, que són els encar­re­gats de man­te­nir l'ani­mació.

“Ara la gent ja no canta –comenta Júlia Cas­telló– i la banda musi­cal ha de subs­ti­tuir aquesta man­cança. L'èxit que ha tin­gut la nos­tra caval­cada és impor­tant i fins i tot ens hem vist obli­gats a can­viar l'hora de sor­tida perquè no coin­ci­deixi amb altres pobles del vol­tant. Hi ha regals per a tota la mai­nada, a banda dels cara­mels i la xoco­la­tada, que és gratuïta. Les des­pe­ses de llo­guer del tre­net, els cara­mels i altres coses simi­lars van a càrrec de l'Ajun­ta­ment men­tre que tot el que té a veure amb ves­ti­men­tes i deco­ració ho assu­mei­xen les asso­ci­a­ci­ons,
espe­ci­al­ment la de dones.” La vis­to­si­tat de les grans ciu­tats se subs­ti­tu­eix als pobles petits per la pro­xi­mi­tat, per l'emoció de tocar els pro­ta­go­nis­tes, els pat­ges i viure des de dins tot l'espec­ta­cle. Uns dies abans, els veïns de Madre­ma­nya hau­ran anat al bosc a bus­car tions que hau­ran fet cagar de manera esplèndida per a tot el poble el dia de Sant Esteve, patró de la població.