El reptes del nou arquebisbe

El bisbe Omella ha estat triat pel seu perfil social. Lluny de ser de la corda de Rouco Varela i dels sectors més conservadors de l'Església espanyola, el papa Francesc, que el coneix bé, l'ha escollit perquè vol que obri una nova etapa que vagi superant els bisbes conservadors heretats de l'etapa de Joan Pau II (que a Catalunya va nomenar el gens ben recordat Ricard Maria Carles). I aquí és on se li començarà a girar feina al bisbe nat a la Franja perquè si ha de fer nomenaments (que siguin del país) compta amb pocs noms. Fins i tot compta amb pocs noms en cas que vulgui triar bisbes de fora de Catalunya però amb la seva mateixa sensibilitat social, que és el que vol Roma.

La seva sensibilitat social i la seva, sembla, cordialitat, són un capital que l'ajudarà molt a encaixar al país, que, d'entrada, va quedar sorprès amb el seu nomenament perquè, com que no és català, des d'aquí no se'l preferia, adduint que no entén el país. Haurà de fer una immersió, cosa que ja ha dit que té intenció de fer. Si té la mínima empatia, serà ben acollit, n'estic convençuda.

Juan José Omella hereta un bisbat que, com el mateix país, Catalunya, és complex i té diverses sensibilitats. L'anomenada Església catalana, identificada amb el país i la llengua, majoritàriament al costat del dret a decidir, hereva de Torres i Bages, de Vidal i Barraquer, de Jubany, dels bisbes Deig i Carrera, té l'oposició d'una part de la mateixa Església catalana, més conservadora i propera a la Conferència Episcopal Espanyola, i propera també a moviments conservadors, que es van assentar amb el beneplàcit de Joan Pau II i que lluiten per un pessic de poder des de fa anys. Amb el cardenal Sistach al capdavant, la diòcesi s'ha mantingut estable però en cap cas pacificada. Omella haurà de jugar, doncs, entre dos focs. I posar pau.

El nou arquebisbe ve a una diòcesi que en els darrers anys s'ha quedat sense veu. La seva importància ha quedat diluïda i la seva influència, sobretot a nivell estatal, però també al Vaticà, és pràcticament nul·la. Haurà, doncs, de redefinir les relacions amb l'Església espanyola, que gràcies al papa Francesc està començant a canviar, donar valor a l'especificitat i la identitat de l'Església catalana, i capgirar les relacions tenses i les declaracions hostils vers Catalunya. Haurà de pressionar perquè la CEE es desdigui de mantenir mitjans de comunicació declaradament contraris amb tot el que soni a català, sigui l'especificitat de la seva església, el país o la llengua.

El nou arquebisbe arriba a una diòcesi molt secularitzada, on cada cop hi ha menys creients, amb esglésies pràcticament buides els diumenges i uns feligresos grans. Les noves generacions no se senten cridades per aquesta Església, cosa que vol dir que si vol que els catòlics continuïn tenint pes a la ciutat haurà de donar veu a les noves generacions i dinamitzar les parròquies, avui cansades i paralitzades. Haurà de “retornar l'alegria” a una diòcesi on molts nouvinguts i joves ja no s'hi acosten, atrets per altres confessions emergents.

Omella tindrà la feina de potenciar el paper dels laics i de les laiques, tan necessaris en una Església sense relleu. En aquest sentit, es trobarà amb un seminari pràcticament buit, amb molts seminaristes vinguts de l'estranger, sobretot de països sud-americans, perquè aquí els joves ja no volen ser capellans. Es trobarà amb una diòcesi on la crisi ha fet estralls: amb feligresos cada cop més pobres. De ben segur que farà de Càritas el buc insigne del seu mandat. Aquí és on ho pot fer molt bé i on pot aconseguir els seus èxits més importants.

I, finalment, es trobarà amb una ciutat dirigida per una Ada Colau no gaire propera a l'Església i que ja aquestes festes de la Mercè va eliminar de la festa major la missa històrica. Però aquesta distància, que a priori sembla insalvable, segurament serà el primer que resoldrà Omella perquè, més enllà de la doctrina de l'Església, com a persones segur que s'entendran. “No tingueu por!”, deia ahir Omella.