Una història que es diu Esperanza

En aquest relat, tot el que s'explica és real, excepte
el nom de la protagonista, que, per mantenir-se en l'anonimat, ha decidit dir-se Esperanza. “No és un nom que m'agradi gaire, però lliga amb la meva història”, raona, il·lusionada perquè comença un curs a la Fundació Comtal , en què es combina formació i pràctica en empreses amb l'objectiu de trobar una feina. L'Esperanza cobra 604 euros de la renda mínima d'inserció (RMI). Li han d'arribar per pagar el pis, el menjar i les despeses escolars dels dos fills, un dels quals va a l'institut. S'espavila com pot. Cobra la RMI des de fa quatre anys. Espera trobar una feina i deixar-la de cobrar. Una feina que segurament faria que, a més d'autonomia econòmica, recuperés la confiança en ella mateixa. Les dues coses les va perdre quan es va quedar sola amb dues criatures petites i sense cap ingrés. Havia esgotat fins i tot el subsidi de l'atur. Es va trobar al límit. “He robat menjar al supermercat”, confessa.

Raona que si hagués estat sola hauria estat diferent, però tenia dos fills petits. “Ningú es pot imaginar com ho passava de malament –recorda l'Esperanza–. A vegades amagava el menjar a la motxilla de Pocoyó del meu fill... Passava por. La sortida del súper se'm feia eterna i quan arribava a casa no podia parar de plorar.” El dia que ho va explicar a la treballadora social, la va avisar que no podia utilitzar els nens per robar, perquè en podia perdre la custòdia. Des de llavors va decidir anar al súper sempre sola.

Van ser els cinc o sis mesos que van trigar a donar-li la renda mínima. “Sobrevivia com podia”, resumeix. Sobreviure i anar amunt i avall per fer desenes i desenes de papers. Cada cop que anava als serveis socials, n'hi faltava algun. “Em deien que era molt jove, només tenia 28 anys. I era veritat, ho era. Però tenia unes criatures i havien de menjar!”, diu. I hi afegeix: “Quan hi penso, em ve la imatge de viure constantment asfixiada.”

Aconseguir cobrar la renda mínima, treure's el mal karma a les classes de dansa en un centre cívic municipal i també teràpia psicològica han estat passos difícils. Ara, però, l'Esperanza verbalitza que es comença a sentir preparada per plantar cara al que faci falta. “Va arribar un moment en què jo mateixa pensava que no podia seguir vivint com vivia, però no te'n comences a sortir fins que trobes veritables suports externs que funcionin”, assegura. La participació en el programa de Fundació Comtal ha de ser el trampolí definitiu.

“No funcionarà si no hi ha un compromís per part seva”, adverteix Laia Font, pedagoga que farà l'acompanyament a les persones que participen en el programa de formació de la Fundació Comtal, una entitat de Ciutat Vella, a Barcelona. Tots els participants tenen en comú amb l'Esperanza que són beneficiaris de la renda mínima. “Cadascú ha de descobrir les capacitats que té i adquirir-ne de noves, i entre tots intentarem trobar una oferta laboral que se'ls adeqüi”, explica Font, perquè l'objectiu és aconseguir una feina. De les trenta persones que van participar en el programa l'any passat, quatre estan treballant.