la crònica

Colors de tardor

No es pot esta­blir una valo­ració qua­li­ta­tiva de les esta­ci­ons de l'any. Dife­ren­ci­a­des pels fes­tius i les acti­vi­tats pròpies de cada una, molts gau­dei­xen d'aques­tes pecu­li­a­ri­tats i res­ten indi­fe­rents als can­vis de deco­rat de la natura, que és el seu dis­tin­tiu real. De tots, el més pictòric i poètic és la colo­ració dels bos­cos a la tar­dor. Cami­nant he recor­re­gut –ara amb tot ter­reny– de cap a cap els Piri­neus i podria des­criure un bon nom­bre de mun­ta­nyes, valls, rius i llacs: l'espai sols per­met pin­ze­lla­des. He esco­llit dos llocs pro­pers: la Fageda d'en Jordà, a Olot, i El Subirà, a les Gui­lle­ries. Hi ha res més col­pi­dor que el color de tar­dor d'una fageda o el tapís mul­ti­co­lor dels bos­cos medi­ter­ra­nis?

A la Fageda s'ha de coin­ci­dir amb l'eclosió de colors de les fulles, que sols dura dues o tres set­ma­nes de novem­bre. Amb el sol aixe­cat, l'aura suau del matí mou amb deli­ca­desa el groc ver­mellós de les peti­tes fulles dels faigs, que repre­sen­ten, totes a l'una tot jugant, un espec­ta­cle de llum i color indes­crip­ti­ble. Hom mira el sol res­guar­dant-se en el fullam i veu espur­ne­jar la llum entre el color de les fulles. Esgo­ta­des per l'espec­ta­cle per­ma­nent, es des­pre­nen i cauen suau­ment, tre­mo­lant com éssers vius, sabe­do­res que és la seva última actu­ació. El con­junt impres­si­ona i, recol­zat en una soca, mirant enlaire, en silenci, hom resta corprès amb l'espec­ta­cle. Les fulles pres­ten l'últim ser­vei: una catifa groga reco­breix l'indret, donant-li l'aspecte d'un gran saló. Sap greu tre­pit­jar-la bo i fent els camins sinu­o­sos de la fageda. És un espec­ta­cle col­pi­dor per gau­dir i per recor­dar.

Des de Cas­ta­nyet, vora Santa Coloma de Far­ners, arrenca la pista fores­tal que creua les Gui­lle­ries fins a Sant Hilari Sacalm. En el punt més alt del recor­re­gut es troba El Subirà, masia del segle XIII, una de les més grans de Cata­lu­nya. Va ser punt de tro­bada de Joan de Ser­ra­llonga i la seva qua­dri­lla de ban­dits. Des de la masia, ran d'un penya-segat mirant al sud, hom resta mera­ve­llat amb l'espec­ta­cle d'un tapís immens, de colors inten­sos, que cobreix aque­lla part de les Gui­lle­ries i s'adapta als des­ni­vells dels turons, bos­cos i arbre­des.

Les alzi­nes, els pins, la sureda i els avets apor­ten els seus verds peren­nes. Els cas­ta­nyers, faigs, pollan­cres i rou­res creen els grocs, mar­rons i ocres. Com a feri­des sag­nants, el ver­mell intens dels cire­rers dóna dra­ma­tisme a l'obra. «Ser­ra­llonga nova­ment o un ban­dit d'ara amb Mer­ce­des 500?» Les Gui­lle­ries són una mos­tra de l'espon­taneïtat de la natura. Amb el seu poderós veí, el Mont­seny, vigi­len la Girona de mig­dia.

La majo­ria de joves de les gene­ra­ci­ons actu­als no conei­xen les nos­tres comar­ques. Han estat a l'ermita dels Àngels i pocs llocs més. Almenys una vegada, hau­rien de veure els colors de tar­dor dels nos­tres bos­cos: asse­re­nen l'espe­rit, esti­mu­len els sen­tits i sols dema­nen com­prensió i res­pecte per la natu­ra­lesa. Ells ho donen tot a canvi!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.