Fires o festes de maig?

Les Fires i Fes­tes de Figue­res són un jaci­ment antro­pològic que té una cro­no­lo­gia llarga que ha mutat en paral·lel a l'evo­lució històrica dels seus vila­tans. La seva estra­ti­gra­fia ens mos­tra dife­rents nivells. El pri­mer tall ens asse­nyala el paper fona­men­tal del mer­cat, de l'inter­canvi en una soci­e­tat agrícola on Figue­res neix i creix fins a fer-se cap i casal de l'Empordà. Des de la Carta Pobla (1267) fins a l'ator­ga­ment (1419) per Alfons el Magnànim d'una altra fira que havia de començar vuit dies abans de la Santa Creu.

Un segon nivell, just qua­tre-cents anys (1819) més tard del nai­xe­ment de la Fira de Santa Creu, veiem com el comú afe­geix a la fira de maig un car­tell de fes­tes. El for­mat de tre­ball i de xeri­nola té ja el seu model, que als repu­bli­cans els agra­dava ano­me­nar Fires i Fes­tes de Maig. L'etapa més cone­guda, que es va mode­lant fins a 1975, on la ciu­tat busca en els seus actius la cre­ació d'un pro­grama de caràcter religiós i ins­ti­tu­ci­o­nal pri­mer con­tra­po­sat amb la soci­e­tat civil de les enti­tats que van for­mat­jant els tipus de balls, corals, sar­da­nes, cinema, par­tits de fut­bol, cur­ses de bici­cle­tes, obres de tea­tre, con­certs de música. El ter­cer nivell, difícil de datar, és el pas cap a un pro­grama atapeït d'actes que fa impos­si­ble que un ciu­tadà els pugui veure tots. Lla­vors apa­rei­xen tan­tes fires com models per­so­nals es volen viure, reviure o con­viure. De pare de família amb nens, de joves que van a dor­mir tard o de jubi­lats que recreen mons de som­nis per­duts.

L'únic dia que la ciu­tat és com­par­tida mas­si­va­ment pels seus esta­dants amb els forans és el pri­mer de maig amb la Fira del Dibuix i la Pin­tura, on la ciu­tat retroba el vell mer­cat, ara amb for­mats i mer­ca­de­ries dife­rents. Un encert del Casino Menes­tral que va saber trans­for­mar, ara fa tres decen­nis, un sim­ple acte de pin­tors en un mer­cat sec­to­ri­a­lit­zat i de grans dimen­si­ons. És el dia que Figue­res sem­bla la capi­tal de l'Alt Empordà. Els car­rers que abans aco­llien una ger­nació de vells page­sos avui reben una població com­ple­ta­ment ter­ci­a­rit­zada. Sabem que la ciu­tat exer­ceix de cap de comarca a la tar­dor i l'hivern, per pur pes demogràfic, i perd aquesta dis­tinció en els mesos d'estiu, quan el turisme mas­siu es fa amo de la costa. El cos­tu­mari català ens mos­tra mol­tes fes­tes que són la fi d'un procés de tre­ball dur i suat. La festa és la recom­pensa natu­ral a l'esforç, el premi a la recol·lecció. És ine­vi­ta­ble inter­ro­gar-se: ens hem gua­nyat la festa sense fires?