Viure sol més enllà dels 75 anys
Vic és la ciutat catalana amb més població major de 75 anys que viu en una llar unipersonal
És un col·lectiu força heterogeni, amb graus d'autonomia i necessitats molt diversos
Per motius personals i circumstàncies diverses, a Vic hi ha un 37,6% de població major de 75 anys que viu sola, un percentatge gairebé deu punts superior a la mitjana osonenca (28%) i catalana (28,1%). La dada, recollida per l'Observatori Socioeconòmic d'Osona, reflecteix la tendència a l'alça dels últims anys del nombre de llars unipersonals. Si el 2001 Vic en tenia un total de 2.352, el 2015 ja n'hi havia més del doble: 5.903.
La realitat obliga a encreuar diverses variables per comprendre com és que hi ha tanta gent major de 75 anys que viu sola. Una d'aquestes variables és l'esperança de vida, que ha anat augmentant, si bé és cert que hi ha una notable diferència entre sexes, ja que en els trams de més edat hi ha molta més població femenina que no pas masculina. Àlvar Solà, regidor de Benestar i Família a l'Ajuntament de Vic, ens facilita algunes dades de l'últim cens. En la franja de població de 35 a 40 anys, a la ciutat hi ha 2.100 homes i 1.800 dones. En canvi, si mirem el segment d'edat de 85 anys i més, hi ha 355 homes i 812 dones. Als 80 anys, la diferència s'escurça lleugerament (450 homes i 760 dones) i es va estrenyent a mesura que l'edat va baixant.
Però per què viuen sols? Sílvia Mateu, cap del Departament de Benestar i Família a l'Ajuntament de Vic, creu que hi ha múltiples explicacions. Una: “N'hi ha que vivien en parella i, en enviudar, si mantenen l'autonomia, passen a viure soles o sols.” Dues: el model de societat actual ha canviat. “Ara els fills treballen, hi ha més mobilitat laboral i, a diferència d'èpoques passades, no conviuen tantes generacions juntes.” I tres: si l'estatº de salut els ho permet, la prioritat de les persones grans és viure a casa, on han viscut sempre, en l'entorn que coneixen... “En el moment en què aquesta és la seva preferència, com a administració s'entén que les polítiques han d'anar dirigides cap aquí, a poder acompanyar fins que sigui possible les persones en el seu entorn”, diu.
La majoria de persones que viuen soles, tant a Vic com a la comarca, tenen xarxa familiar. “Els fills poden estar més a prop o més lluny, però encara hi són, i aquest suport entre familiars és molt important”, explica la cap del Departament de Benestar i Família de Vic. Hi ha gent gran que està sola perquè li ha tocat, perquè no
té fills o perquè considera que seria una preocupació per als fills, i n'hi ha que
hi està perquè els descendents no poden fer-se'n càrrec. “Amb tot, no és fàcil que una persona et digui: «Em sento sola.» Potser s'hi sent, però no ho expressa perquè no accepta la mateixa solitud; és un tema molt subjectiu.”
Respostes diverses
El col·lectiu de persones majors de 75 anys de Vic que viuen soles és molt heterogeni. Hi ha persones totalment autònomes, amb plenes facultats, amb les quals “s'intenta
en la mesura que es pugui fomentar un envelliment actiu i saludable”, i hi ha aquells a qui no acompanya la salut i tenen un grau de dependència important. En aquest últim cas, les ajudes poden ser serveis d'atenció domiciliària per a les tasques diàries (vestir-se, dutxar-se...), centres de dia, banc d'ajudes tècniques per a quan cal alguna adaptació, suport a les persones cuidadores, etc. En canvi, per a aquelles persones grans que tenen un nivell important d'autonomia i tenen les necessitats més bàsiques cobertes, els serveis de què disposen són més aviat de voluntariat per fer companyia unes hores alguns dies a la setmana, teleassistència (com a sistema preventiu), activitats als centres cívics o casals d'avis, formació continuada a l'Aula de la Gent Gran... Hi hagi dependència o no, “l'objectiu és fomentar la participació de les persones grans en tots els àmbits de la vida”, i per això s'organitzen activitats anuals com la Festa de la Primavera que es va fer dimecres al Sucre de Vic.
Mateu destaca que la persona gran que manté les seves capacitats ha de poder decidir on vol anar i com vol que la cuidin o que no la cuidin. “A vegades, encara que veus que la persona es troba sola, no t'accepta que li posis un voluntari perquè li vagi a fer companyia. Et diu que no cal, perquè encara hi fa molt què diran els fills o l'altra gent”, expliquen des de Benestar i Família. “El que tu penses que necessita no sempre coincideix amb el que necessita, o hi coincideix, però no d'aquella manera.”
El que tenen molt clar al Departament de Benestar i Família de Vic, on més del 50% de la seva tasca gira
al voltant de les persones grans, és que “un dels reptes que tenim com a societat és la integració del camp social i sanitari, sobretot per a aquest col·lectiu, que té necessitats dels dos àmbits”. Un repte no de ciutat, sinó de país.
LES FRASES
“Estic bé sola, però els fills no volen que hi estigui perquè vaig perdent”
A.AMagdalena Faucha (Madrid, 1930) va decidir que donaria el cos a la ciència quan la van operar del cor a l'hospital Clínic, ara fa quatre anys. És la seva manera d'agrair que avui pugui continuar fent una vida normal. Es dutxa i es vesteix sola, tot i els atacs de vertigen que té a vegades, però els dilluns hi va una horeta l'Anna, una noia dels serveis socials que l'ajuda: “A fer-me el llit, a anar a comprar, a baixar les escombraries o a estendre'm la roba.” Aquest servei va a compte de la Magdalena, que no cobra de jubilada perquè no va cotitzar prou mentre feia de cuinera en un col·legi de Vic. Només rep 300 euros, que li passa el seu exmarit, de qui està divorciada des de fa quatre o cinc anys. Els fills l'ajuden a pagar les despeses domèstiques, tot i que ella no en vol abusar: “Evito tant com puc donar-los feina”, comenta.
El pis on viu la Magdalena és d'una tieta seva i, arran de la separació i després de viure en altres llocs, se n'hi va tornar. Té una filla que viu a Sant Julià de Vilatorta; una altra, a Calldetenes, i un fill, als Hostalets de Balenyà, a més a més de sis néts. “Abans venien més sovint a veure'm, tot i que a vegades encara ve alguna néta a sopar o a dormir”, diu amb un somriure.
“Jo estic bé sola, però els fills no volen que hi estigui, perquè el metge els ha dit que vaig perdent”, explica la Magdalena. Per això li truquen i la visiten amb freqüència, a més d'acompanyar-la al metge. “I fins i tot les veïnes em vénen a tocar el timbre si fa temps que no em veuen.” Ara estan mirant que pugui anar a un centre de dia. I a una residència? “No hi aniria per res del món”, diu amb decisió.
“Jo no en sento, de soledat; no necessito companyia per estar bé”
A.AMontserrat Baulenas va néixer a pagès, al Brull, fa 84 anys, i durant més de mitja vida ha viscut sola, tot i que des de fa un temps conviu amb la seva germana Carme, de 86 anys
i afectada de Parkinson. Quan la Carme es va quedar en cadira de rodes, fa tres anys, es van traslladar a viure a Vic. La Montserrat només té paraules d'agraïment cap als serveis socials. S'encarreguen d'anar a recollir la seva germana –vídua i amb quatre fills, que la van a veure cada dos per tres– per anar al centre de dia, “on està molt bé”, i tornar-la a mitja tarda.
“Jo no en sento, de soledat; no necessito companyia per estar bé”, diu la Montserrat, que gaudeix com ningú de la música i, sobretot, de l'òpera. “Vaig al Liceu i amb això ja ho tinc tot”, diu ella, abonada de la primera fila des de fa deu anys. “Quan em sembla me'n vaig a passar uns dies a Montserrat i amb les amigues quedem per esmorzar; jo sola vaig a tot arreu”, afegeix. “Les meves amigues sempre parlen de mals, però no t'has d'estar traumatitzant tot el dia”, opina la Montserrat. Després d'operar-se del maluc, no pot fer esforços ni dur pesos i per això un dia a la setmana una noia les ajuda amb la neteja del pis, tot i que ella cuina, va a comprar i té cura de la seva germana a la nit.
La Montserrat viu aquí, però el seu cor és a Washington, on va viure 25 anys. Treballava d'infermera per a la família d'un capità de la marina nord-americana i podia assistir als concerts de la Metropolitan Opera de Nova York. Com que va cotitzar des del primer dòlar que va cobrar, avui rep una pensió d'Amèrica “molt raonable, sense fer extraordinaris”.