No només de pa viuen els infants

La situació de la infància a Catalunya i al món és molt colpidora. A casa nostra, més del 27% dels nens i nenes es troben en situació de pobresa relativa. Han estat, juntament amb les seves famílies, els grans afectats per la crisi socioeconòmica.

Moltes persones, entitats i algunes administracions s'han mobilitzat per donar resposta a aquest patiment. S'han organitzat de manera informal menjadors o llocs de distribució d'aliments. I gradualment s'han incrementat les beques menjador per garantir almenys un àpat equilibrat. Certament, sense tenir les necessitats bàsiques cobertes (alimentació, habitatge, roba...) és impossible desenvolupar-se i créixer com a persona. I en alguns aspectes encara queda camí per recórrer, i cal establir una bona coordinació per arribar a tothom que calgui sense duplicar esforços.

Ara bé, en alguns contextos s'ha anat estenent que atendre els infants era només garantir unes condicions mínimes materials. Així, en aquest període, s'han incrementat notablement les beques menjador (en alguns ajuntaments multiplicant per 4), i mantenint ridículs els ajuts al treball socioeducatiu, més enllà de l'escola. Una educació integral de la infància, a més d'oferir béns materials, ha de poder fer créixer les capacitats, generar experiències positives i autoconeixement, així com facilitar la gestió de les pròpies emocions en relació amb els altres. I com diu la Convenció dels Drets de la Infància de les Nacions Unides, oferir també un desenvolupament espiritual i moral. En aquest sentit, no és suficient l'escolaritat obligatòria, que certament ha estat una conquesta social, sinó que cal continuar treballant per una igualtat d'oportunitats reals que moltes vegades es generen en els espais de lleure. O fins i tot una igualtat de resultats, com alguns ja preconitzen, determinant polítiques discriminatòries positives que equilibrin els assoliments finals perquè amb la rica diversitat cadascú pugui desenvolupar el seu talent.

Per tant, les activitats de vacances, la vida associativa en entitats esportives, culturals, artístiques o esplais i agrupaments, no són un luxe sinó una necessitat perquè els infants creixin de manera plena. En aquests anys de crisi, ens juguem també el futur de la nostra societat i dels nostres fills. Encara no hi ha prou consens social, ni polítiques públiques decidides que situen aquestes qüestions en primera línia del debat. I continua sent una certa ventafocs, amb unes subvencions graciables, que es convoquen tard, dotades molt insuficientment i que es dilaten en el cobrament. Perquè, de que servirà que els nens i nenes tinguin per a viure i on viure, però no sàpiguen per què viure?