Els cinc africans catalans de Birmingham

Es deien Bangaly Dukureh, Ousman Jabbie, Alimamo Jammeh, Saibo Sillah i Mohammed Jangana, vivien a Edgbaston, Aston i a Winson Green, barris populars de Birmingham, on es concentra la immigració que espanta els anglesos de tota la vida. Tots cinc, el 6 de juliol havien celebrat l'Eid al-Fitr (final del Ramadà), que omple les cases de bon menjar, regals per a la mainada i sentiments de pau concentrant en dues paraules, Eid mubarak! (‘beneït Eid'), els auspicis de futur que es concretaran quaranta dies més tard, quan la festa del xai tornarà a reunir les famílies. Cap dels cinc sabien que l'endemà moririen en un accident laboral –un altre, Tombong Camara Conteh, va quedar ferit greu, amb les cames trencades– quan una paret de càrrega de la deixalleria on treballaven –Hawkeswood Metal Recycling, al barri de Nechells– va cedir sota tones de ferralla. La premsa anglesa va coincidir en un enunciat “Migrant workers die at Birminghan recycling site” (“Treballadors immigrants moren en una planta de reciclatge a Birmingham”) i va afegir que tot i ser d'origen gambià eren espanyols. Malgrat la magnitud de la tragèdia –no m'imagino què hauria passat si els cognoms de les víctimes, en lloc de ser africans, haguessin estat catalans o castellans– a casa nostra la notícia quasi no va tenir ressò. A part d'aquest diari, pocs mitjans de comunicació la van recollir i es van parar a investigar que tots els afectats havien viscut molts anys a Catalunya, a les comarques de Girona i Barcelona, a Vidreres, Granollers, Banyoles, Parets del Vallès i Salt, la qual cosa els havia permès accedir a la nacionalitat espanyola. Són els pobles i ciutats on han nascut o s'han escolaritzat i crescut algun dels seus fills, africans d'origen, catalans de ple dret, que avui que la crisi els ha expulsat juntament amb les famílies a la recerca de nous horitzons on poder guanyar-se el pa –l'Alimamo i l'Ousman feia quatre mesos que havien marxat de Catalunya i havien llogat un pis molt a prop de l'estadi de l'Aston Villa– continuen parlant català en ple Birmingham, on s'ha establert una nombrosa colònia arribada de Salt. No volem fer sentimentalisme, però sí remarcar que les víctimes havien trobat feina a través d'una agència de treball temporal, que se'ls pagava per hores i que com tants altres immigrants en la seva mateixa situació –qui escriu això en coneix més d'un– si volien arribar a final de mes es veien obligats a fer entre quinze i setze hores repartides en tres o més treballs diaris diferents. La tragèdia que ha passat desapercebuda a Catalunya va despertar la solidaritat a la zona d'influència de Birmingham. El Morning Star va acusar Cameron que amb les retallades i la reforma laboral era coresponsable indirecte de les morts i, alhora, es va engegar una campanya per aconseguir fons per repatriar els cossos –quatre a Gàmbia i un al Senegal– per ser enterrats als seus pobles d'origen. En poques hores es van aconseguir 20.000 lliures (22.000 euros), mentre que al primer país d'adopció, Catalunya, la mort dels treballadors ha caigut en l'anonimat i pràcticament ningú, ni institucions, ni particulars, s'han mobilitzat pels familiars que resten a casa. Si es vol construir un nou país, cal entendre que els temps estan canviant i de la mateixa manera que mig segle enrere hi va haver reticències i desconfiances per acollir i entendre que els arribats de l'Espanya pobra eren els futurs motors de la nostra societat, avui, els fills dels Jammeh, Dukareh, Jabbie, Jangana o Sillah són els nous catalans i cal no abandonar-los ni a l'oblit, ni a la dissort.