Els amors furtius

En la dar­rera versió cine­ma­togràfica de Dràcula hi ha una escena impa­ga­ble. Es tracta de quan l'home vam­pir viatja a Angla­terra amb una bossa amb terra de Tran­silvània entre l'equi­patge. I és que al per­vers comte l'excita, estant lluny de casa, gra­pe­jar la terra del seu país.

El lli­gam tel·lúric d'aquest Dràcula és una història íntima amb Tran­silvània. Lluís Raci­o­nero, escrip­tor, diu que “un país és una relació amo­rosa amb un ter­ri­tori”. Aquesta esti­mació ini­ci­al­ment salu­da­ble amb una terra (i, per tant, amb la llen­gua ter­ri­to­rial i les seves coses) de vega­des topa amb tants obs­ta­cles que la fan pro­blemàtica i, a la llarga, esdevé la història d'un amor clan­destí.

Aquest feno­men es pro­du­eix quan hi ha democràcies que fomen­ten el desa­mor envers la iden­ti­tat lingüística pròpia d'una con­trada. El no reco­nei­xe­ment per part d'Aragó i d'Espa­nya del català com a llen­gua ofi­cial de la Franja de Ponent con­firma que l'espa­nyola és una democràcia de baixa inten­si­tat, que per­ju­dica seri­o­sa­ment la salut de la nos­tra llen­gua. Albert Sánchez Piñol, antropòleg, afirma que la democràcia (espa­nyola) legi­ti­marà l'assas­si­nat del català: “el català només el sal­varà la democràcia cata­lana”.

Així i tot hi ha pro­hi­bi­ci­ons que no impe­dei­xen les històries d'amor, quan dar­rera hi ha uns valors que esti­mu­len a cami­nar. Això explica que Jesús Mon­cada (Mequi­nensa, 1941 - Bar­ce­lona, 2005) i Fran­cesc Serés (Saidí, 1972), s'hagin vin­cu­lat posi­ti­va­ment amb la cul­tura cata­lana. Abans, però, van haver de des­co­brir que la seva és una llen­gua tan digna com les altres. I que gau­deix de totes les facul­tats per ser com­par­tida amb èxit. De fet, Mon­cada ha estat traduït a una vin­tena llarga de llengües i Serés fou Premi Naci­o­nal de Lite­ra­tura de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya el 2007. Per poder créixer com a lite­rats van haver de comp­tar amb bons mes­tres i un entorn ade­quat. Amb aquest espe­rit, el Casal Jaume I de Fraga pro­mou el dis­sabte 17 de març, a Fraga (Palau Mont­cada, St. Josep de Calas­sanç 12), la pri­mera edició de la jor­nada sobre Llen­gua i seducció, amb la par­ti­ci­pació de l'escrip­tor Fran­cesc Serés, l'assa­gista Josep Maria Prim i l'hebra­ista Tessa Cal­ders. Seguint el traç de Mon­cada i Serés, el repte és jus­ta­ment crear les con­di­ci­ons perquè la Franja sigui un bon lloc perquè bro­tin pri­me­res espa­ses del món de les lle­tres i de qual­se­vol altre àmbit, amb un arre­la­ment clar i català.

En el famós conte de Hans Chris­tian Ander­sen, hi ha alguna cosa que des­con­certa l'ane­guet lleig quan divisa uns cig­nes majes­tu­o­sos. En ells per­cep obs­cu­ra­ment la seva pròpia natu­ra­lesa. Hi ha molts fra­ga­tins que per­ce­ben obs­cu­ra­ment la seva natu­ra­lesa en allò català. Però de manera obs­cura, des­a­gra­da­ble, con­tra­dictòria. No és un feno­men casual. En tot cas, és cau­sal: ins­ti­tu­ci­ons de poder i veus supo­sa­da­ment acre­di­ta­des, des de fa segles, no han parat de difon­dre pre­ju­di­cis, mal­ves­tats con­tra qual­se­vol ras­tre de cata­la­ni­tat a casa nos­tra. Tant la feli­ci­tat d'ende­vi­nar a poc a poc la teva veri­ta­ble iden­ti­tat com els amors (im)pos­si­bles sem­pre han estat matèria prima entre les ments inqui­e­tes. El mequi­nensà Hèctor Moret, en un frag­ment del poema titu­lat Pai­satge, diu: “Si sóc tan sec és perquè així m'ha fet/ únic con­sol per al meu cor sal­vatge/ aquest país de qui parlo en secret”.

Hi ha fra­ses fetes per a xiquets, sen­ti­des a Fraga i altres punts del nos­tre àmbit lingüístic, que ens con­vi­den a moure'ns: “Bona nit, totes les puces al teu llit, i la més grossa al teu melic!”. I és que dor­mir envol­tat de puces és des­a­gra­da­ble, sobre­tot perquè les pica­des d'aquest insecte fan mal de debò.

(*) Quim Gibert, psicòleg i coau­tor de “Remo­vent consciències”.