Aigua i via

Escric aquest arti­cle just quan surto de la pre­sen­tació del dar­rer lli­bre de Josep M. Reca­sens i Comes, L'aigua a Tar­ra­gona. De la roma­nit­zació a la indus­tri­a­lit­zació. Com la majo­ria d'obres de l'autor, hi ha, en aquesta, una volun­tat d'exhaus­ti­vi­tat, de tocar el tema des de tots els punts de vista i sense dei­xar pedra o paper per remoure. A més, en aquest cas, el tema és cen­tral, en la història de la ciu­tat. Els romans, com bé va recor­dar el pre­sen­ta­dor del lli­bre, el Dr. Lluís Navarro, van esco­llir el turó de Tàrraco per ins­tal·lar-se a causa de la seva situ­ació estratègica. I com que en aquest punt no hi havia aigua, tota la història de la ciu­tat ha estat una contínua cons­trucció d'enginys per por­tar-ne, des dels aqüeduc­tes dels matei­xos romans fins a la moderna cano­nada que porta aigua de l'Ebre. De sobte, aquests pen­sa­ments tenen la vir­tut de trans­por­tar-me a un altre tema de gran actu­a­li­tat per a Tar­ra­gona. Quan, el 12 de febrer de 1561, Madrid va ser ins­tituïda com a capi­tal del regne, tot­hom sabia que allà no hi havia res i que, per tant, tot el que neces­si­tava una capi­tal hau­rien de por­tar-ho de fora, des de lle­nya per escal­far-se fins a peix fresc per satis­fer els gus­tos gas­tronòmics de l'aris­tocràcia. Allí va néixer un sis­tema de comu­ni­cació radial, encara en voga avui dia. Tot cap a Madrid! Aquest sis­tema no busca la satis­facció dels ciu­ta­dans, sinó fer més gran, encara, la capi­tal.