Record i memòria

Demà a la nit, el silenci del Dalt la Vila bada­loní serà tren­cat per les veus infan­tils que pro­cla­men, un any i altre, el “record i memòria” de la pro­cessó del Silenci, una mani­fes­tació reli­gi­osa tra­di­ci­o­nal que té l'ori­gen el 1627, quan s'actu­a­lit­za­ren anti­gues for­mes peni­ten­ci­als medi­e­vals i es donà entrada a la imat­ge­ria dels mis­te­ris i al com­promís de con­fra­ries i gre­mis per bas­tir un nou esce­nari religiós. Amb peti­tes inter­mitències asso­ci­a­des a moments de con­vulsió política, la pro­cessó ha des­fi­lat pels car­rers del nucli antic, a l'entorn de la degana parròquia de Santa Maria, durant més de 375 anys, amb la sig­ni­fi­ca­tiva atu­rada entre 1974 i 1987, quan els aires del Con­cili i el des­ga­vell oca­si­o­nat per des­a­vi­nen­ces polítiques acon­se­lla­ren la supressió. Del 1987 a enguany, 25 anys de la recu­pe­ració li donen la soli­desa necessària.

Fou l'any pas­sat que el Patro­nat de la Pro­cessó hagué de plan­te­jar-se la con­tinuïtat, quan les difi­cul­tats econòmiques mina­ren la gestió de l'esde­ve­ni­ment. Però un munt d'apor­ta­ci­ons par­ti­cu­lars i empre­sa­ri­als li dona­ren impuls i han asse­gu­rat la per­sistència. Quinze pas­sos (mis­te­ris), tretze plàstics i dos vivents, com­ple­ta­ran la rua peni­ten­cial. Entre ells, els esco­la­nets que ani­ran repe­tint la salmòdia, “record i memòria...”, con­ver­tida en el tret més iden­ti­tari de la vella i bella mani­fes­tació reli­gi­osa. Entre la fe, la cul­tura i la tra­dició, la nit de Dijous Sant con­ver­teix l'antiga Bada­lona en un micro­cos­mos domi­nat per una bar­reja d'olors de cla­vells, lli­ris i cera, de llums tènues i ombres vives, de veus talla­des pel vent i cops dels esta­ferms (sol­dats romans) sobre les llam­bor­des.

Diu­menge pas­sat, al tren­car la nit, a la mateixa església s'inter­pretà La Moi­xi­ganga i, abans, al Círcol, es recu­perà la Passió, segons adap­tació de Joa­quim Gri­fol, en una lec­tura dra­ma­tit­zada. És l'essència d'una inter­pre­tació de Set­mana Santa que es féu popu­lar a la ciu­tat als anys cin­quanta i sei­xanta del segle pas­sat, quan Gri­fol con­vertí la Passió en una cita per als bada­lo­nins, una inter­pre­tació feta a la seva mida i amb les com­pli­ci­tats necessàries per recor­dar aquell any en que Gri­fol, fent de Jesús, al moment de ser cla­vat en creu i en el tens silenci de l'escena més dramàtica, exclamà amb veu forta, quan un figu­rant picava amb una massa els claus pro­pers a la ma de l'actor, “collons, que em feu mal!”, una excla­mació que se li recordà any rere any.

Encara, Diven­dres Sant, a Lle-
fià, una nova des­fi­lada peni­ten­cial, de caire més obert i amb les sae­tas salu­dant el pas del Crist Cru­ci­fi­cat o la Verge Dolo­rosa. Record d'un temps que és viu i memòria recol­zada en cen­te­nars d'anys d'història.