Poruc

No tre­ba­llo gaire. De fet, només ho faig set dies a l'any; un afor­tu­nat. Ho faig més o menys ara, de cara al bon temps. Feia temps que patia per si se m'aca­bava la feina. Tenia por que amb això de la crisi no deci­dis­sin pres­cin­dir de mi. Després d'estira i aflui­xes i de rebai­xar-me el sou, sem­bla que enguany em tor­na­ran a con­fiar l'encàrrec que ja fa uns quinze anys que faig. Només sé fer una feina però la faig ben feta. Quan surto al car­rer tot­hom està con­tent, la cana­lla em segueix i els grans s'interes­sen per les noves que els duc. Sóc el por­ta­dor i l'anun­ci­a­dor de dies d'ale­gria i de festa. Però després de tan de patir, pot­ser seré jo el que no voldrà sor­tir a tre­ba­llar enguany. Renun­ciaré a la feina. Ho sento, però no puc. No és que sigui un vaguista. Sen­zi­lla­ment: tinc por. No m'atre­veixo a sor­tir al car­rer. El motiu és que m'han expli­cat una cosa d'un senyor molt impor­tant. És un senyor que ell o els de la seva família a vega­des vénen a Reus a reco­llir pre­mis i a sopar amb gent que també és impor­tant, però no tant com ells. Doncs es veu que aquest senyor, quan ningú no ho sap, es dedica a matar a sang freda els que són com jo. No entenc perquè ho fa, ni tam­poc entenc molt bé perquè li donen diners de tots si fa aques­tes coses.

Em dic... bé, el meu nom és igual. Tot­hom m'ano­mena l'Ele­fant del Tra­pezi, el del Fes­ti­val de Circ.