Més gent que mai en l'aplec de Sant Aniol

“Din­tre la comarca de l'Alta Gar­rotxa / en un lloc molt feréstec i encin­gle­rat / cada any s'hi cele­bra una festa ani­mada / que a tot­hom el deixa amb el cor robat.” Això s'afirma –i no s'exa­gera– en la pri­mera estrofa de la cançó L'Aplec de Sant Aniol, que es va tor­nar a can­tar diu­menge amb motiu de la tro­bada.

Els habi­tu­als de l'aplec de Sant Aniol d'Aguja afir­men que el d'aquest any ha estat dels més con­cor­re­guts. Cen­te­nars de per­so­nes de totes les edats, pro­ce­dents sobre­tot de la Gar­rotxa, el Pla de l'Estany i el Valles­pir (els d'aquesta banda de la rat­lla han de cami­nar hora i mitja, però als del nord els calen qua­tre hores), van pas­sar el dia en aquest tre­sor de la mun­ta­nya ballant, can­tant, com­par­tint un arròs, assis­tint a la missa o sim­ple­ment fent-la petar al cos­tat de la font. És un eco de la vida que hi havia hagut a l'Alta Gar­rotxa i de les estre­tes rela­ci­ons entre les dues ban­des dels Piri­neus que hi havia hagut abans de l'èxode cap a les ciu­tats. Com que aquesta vegada es com­plien 50 anys des que es va posar l'actual cam­pana a l'ermita –bate­jada amb el nom de Coralí, en referència al per­so­natge femení de La punya­lada, la novel·la de Marian Vay­reda que té aquí un dels esce­na­ris–, s'havia fet una crida perquè hi anes­sin dones i nenes que por­ten aquest nom, i la colla Els Xer­rics d'Olot van ofe­rir una exhi­bició cas­te­llera, un espec­ta­cle mai vist a Sant Aniol.

Des de fa uns quants anys, la festa adopta un caire rei­vin­di­ca­tiu perquè es vol con­ver­tir l'antiga rec­to­ria en un refugi excur­si­o­nista. Per acon­se­guir diners, en l'aplec es posen a la venda samar­re­tes i es con­vida la gent a col·labo­rar amb els Amics de Sant Aniol d'Aguja, l'asso­ci­ació (for­mada pel Cen­tre Excur­si­o­nista de Banyo­les, l'asso­ci­ació Terra Aspra de Mon­ta­gut i el grup excur­si­o­nista Peu Ale­gre de Sant Llo­renç de Cer­dans) que capi­ta­neja el pro­jecte. Es neces­si­ten força diners i no és un bon moment per acon­se­guir-ne, però ells con­fien sor­tir-se'n.