Un clavell a una làpida i un berenar de dol

La soci­e­tat actual viu d'esquena a la mort. I això és el que vol tren­car la visita guiada pel cemen­tiri d'Olot, una ruta que pot sem­blar maca­bra però que no ho és gens –bé, el pri­mer minut ¡ prou– i que a més de ser ben interes­sant, a sobre, acaba amb una bona teca. L'han ideat dues antropòlogues d'Ins Itu que mos­tren “el món de l'art, la història, els usos i cos­tums fune­ra­ris”del cemen­tiri. En la ruta de la set­mana pas­sada, en una hora, vam saber que abans l'entrada al cemen­tiri era per un altre cos­tat i que estava molt lluny d'Olot. Que fins ben entrat el segle XX no es van tras­lla­dar els taüts amb cotxe perquè el mossèn no ho volia per massa modern i se seguia fent amb carro. O que durant la Guerra Civil es va der­ruir una cape­lla, de la qual es con­ser­ven fotos anti­gues, que vam poder veure. I una dada impac­tant: en un dels nínxols hi ha enter­ra­des fins a cent mon­ges. Durant la pas­se­jada, vam veure les tom­bes de Marià Vay­reda, Miquel Blai o Josep Berga i pan­te­ons de des­ta­ca­des famílies olo­ti­nes encar­re­gats a reco­ne­guts artis­tes. I un moment ben espe­cial: cada un dels que vam fer la ruta dis­sabte pas­sat vam dei­xar un cla­vell a la làpida que vam tro­bar més bonica.

Per aca­bar, i fora ja del recinte, ens van ofe­rir un bere­nar de dol, recre­ant el ritual dels àpats que se ser­vien anti­ga­ment quan hi havia un enter­ra­ment. La taula es parava amb els plats cap per avall i els coberts cre­uats. S'hi ser­vien oli­ves i fruits secs o escu­de­lla, per exem­ple. Nosal­tres, vam tenir coca, fuet, xoco­lata i rata­fia! La visita la fan els dis­sab­tes a les sis de la tarda al cemen­tiri. I hi ha la intenció d'expor­tar-ho a d'altres cemen­ti­ris. No us ho per­deu!