Silla, 12 de gener de 1937

Era dilluns i feia sis mesos escas­sos que part de l'exèrcit espa­nyol, impul­sat per la dreta reac­cionària, s'havia solle­vat con­tra el govern legítim de la Segona República. Les auto­ri­tats civils repu­bli­ca­nes es varen veure atra­pa­des com un ou entre dues pedres. Per una banda, Franco i els seus, ben recol­zats pels fei­xis­tes i nazis euro­peus, i beneits per l'Església Catòlica. Per altra, l'extrema esquerra, la CNT i la FAI, que feren escla­fir pro­ces­sos revo­lu­ci­o­na­ris allà on tenien for­ces per fer-ho. La col·lec­ti­vit­zació dels mit­jans de pro­ducció, espe­ci­al­ment les ter­res de con­reu, així com la indústria, foren objecte d'inter­venció dels sin­di­cats obrers. Unes vega­des, com una res­posta a la fugida dels pro­pi­e­ta­ris de les fàbri­ques i fin­ques per tal de sal­var la pell, tot cal dir-ho. D'altres, impo­sant una requisa de la terra, esco­peta en mà, per incor­po­rar les ter­res agrícoles a allò que el llen­guatge popu­lar desig­nava com “el muntó”.

No és la meua intenció ana­lit­zar un feno­men social tan com­plex com aquell, ni menys encara jut­jar què estava mal i què estava bé en aque­lles cir­cumstàncies. Prou feren aque­lles per­so­nes en supor­tar tanta violència i tanta irra­ci­o­na­li­tat, con­seqüència del fracàs col·lec­tiu en l'acció política. Però, sí que vull aflo­rar el record trist d'uns fets lamen­ta­bles que pro­ta­go­nit­za­ren i pati­ren els nos­tres avant­pas­sats, ara fa ja setanta-cinc anys.

Dos dies abans de la data citada, és a dir el dis­sabte, dia 10 de gener, un esca­mot de la CNT - FAI local es va pre­sen­tar al Molí de les Xiques (Indus­trias Plàcido Navarro) quan els tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res havien aban­do­nat les ins­tal·laci­ons després d'aca­bar la set­mana labo­ral, i col·loca­ren a la porta una tabli­lla on dia tex­tu­al­ment “Requi­sado por la CNT-FAI”. Amb aquell acte sen­zill, com la cosa més nor­mal del món, els anar­quis­tes incor­po­ra­ren a la Col·lec­ti­vi­tat l'única indústria que hi havia en aquells temps al muni­cipi.

Però, el Molí fun­ci­o­nava ja des dels pri­mers dies després de l'alçament mili­tar com una pro­pi­e­tat col·lec­tiva. L'amo havia pegat a fugir, però, els tre­ba­lla­dors, la majo­ria d'ells dones, afi­li­ats a la UGT, se n'havien fet càrrec de la marxa de la fàbrica i, sense per­dre ni un minut, en plena guerra civil, man­tin­gue­ren la pro­ducció com si res no haguera pas­sat. En aquesta cir­cumstància, era nor­mal que reac­ci­o­na­ren opo­sant-se a la inter­venció de la CNT-FAI. El dia 12 de gener, en aca­bar la jor­nada labo­ral, el per­so­nal del Molí es va reu­nir al Tea­tre de la Plaça per trac­tar l'assumpte i plan­tar cara als anar­quis­tes. Aquests, que no sem­bla­ven dis­po­sats a sol­tar el mos, tras­lla­da­ren a Silla des dels pobles del vol­tant (Alcàsser, Sollana, Catar­roja, etc.) uns quants cami­ons plens d'acti­vis­tes que, junt amb els mili­tants de l'orga­nit­zació de Silla, tots ells armats amb esco­pe­tes de caça, tan­ca­ren els acces­sos a la Plaça i s'apos­ta­ren als edi­fi­cis alts, en espe­cial al cam­pa­nar de l'església i a la Torre de l'Ajun­ta­ment.

A l'eixida dels tre­ba­lla­dors del tea­tre, els anar­quis­tes inten­ta­ren obli­gar-los a re con­si­de­rar la seua decisió. En un moment la Plaça del poble es va trans­for­mar en un infern. Començaren a arros­se­gar per­so­nes a la força cap a la cape­lla del Crist, impro­vi­sada presó i estació obli­gada abans de assas­si­nar-los la nit següent en una cuneta. Els trets d'esco­peta escla­fien per tot arreu sobre la gent de manera indis­cri­mi­nada. Va haver un mort i al menys una desena de ferits, la majo­ria d'ells de con­si­de­ració. També apa­re­gue­ren per­so­nes del poble mor­tes a trets a la vora de la car­re­tera en terme d'Almus­sa­fes. Aque­lla mateixa nit un bon gra­pat de mili­tants de par­tits repu­bli­cans que dona­ven suport al Front Popu­lar, varen fugir cap a València a ama­gar-se, men­tre les patru­lles de la CNT-FAI escor­co­lla­ven els seus domi­ci­lis amb la intenció de pas­sar-los per la pedra.

Uns dies desprès, de nit i amb silenci, una dotació de qua­ranta Guàrdies d'Assalt s'ins­tal·laren a Silla. Paral·lela­ment, un enviat del gover­na­dor civil de València va reu­nir tots els par­tits i sin­di­cats del Front Popu­lar, inclosa la CNT, per nome­nar una Comissió Ges­tora que es fera càrrec de gover­nar el muni­cipi. A par­tir d'aquell moment, el poble va ser una bassa d'oli, fins que va aca­bar la guerra i uns i altres hague­ren de patir la violència fran­quista.

El Molí de les Xiques va seguir tre­ba­llant a ple ren­di­ment. Quant a pri­mers d'abril de 1939 Plàcido Navarro es va pre­sen­tar a recu­pe­rar la seua indústria, se la va tro­bar amb els magat­zems plens de matèria prima, la maquinària i les ins­tal·laci­ons en per­fecte estat i el per­so­nal (la majo­ria dones), al tall de la feina. Els va reu­nir al pati per donar-los les gràcies pel seu com­por­ta­ment, tot afe­gint, “Los que hemos ganado la guerra, ahora nos toca triun­far y dis­fru­tar de la vic­to­ria, y los que la habéis per­dido, a sucum­bir i sufrir en silen­cio”. I això que estava agraït. Les coses, clares.