Silla, 12 de gener de 1937

Era dilluns i feia sis mesos escassos que part de l'exèrcit espanyol, impulsat per la dreta reaccionària, s'havia sollevat contra el govern legítim de la Segona República. Les autoritats civils republicanes es varen veure atrapades com un ou entre dues pedres. Per una banda, Franco i els seus, ben recolzats pels feixistes i nazis europeus, i beneits per l'Església Catòlica. Per altra, l'extrema esquerra, la CNT i la FAI, que feren esclafir processos revolucionaris allà on tenien forces per fer-ho. La col·lectivització dels mitjans de producció, especialment les terres de conreu, així com la indústria, foren objecte d'intervenció dels sindicats obrers. Unes vegades, com una resposta a la fugida dels propietaris de les fàbriques i finques per tal de salvar la pell, tot cal dir-ho. D'altres, imposant una requisa de la terra, escopeta en mà, per incorporar les terres agrícoles a allò que el llenguatge popular designava com “el muntó”.

No és la meua intenció analitzar un fenomen social tan complex com aquell, ni menys encara jutjar què estava mal i què estava bé en aquelles circumstàncies. Prou feren aquelles persones en suportar tanta violència i tanta irracionalitat, conseqüència del fracàs col·lectiu en l'acció política. Però, sí que vull aflorar el record trist d'uns fets lamentables que protagonitzaren i patiren els nostres avantpassats, ara fa ja setanta-cinc anys.

Dos dies abans de la data citada, és a dir el dissabte, dia 10 de gener, un escamot de la CNT - FAI local es va presentar al Molí de les Xiques (Industrias Plàcido Navarro) quan els treballadors i treballadores havien abandonat les instal·lacions després d'acabar la setmana laboral, i col·locaren a la porta una tablilla on dia textualment “Requisado por la CNT-FAI”. Amb aquell acte senzill, com la cosa més normal del món, els anarquistes incorporaren a la Col·lectivitat l'única indústria que hi havia en aquells temps al municipi.

Però, el Molí funcionava ja des dels primers dies després de l'alçament militar com una propietat col·lectiva. L'amo havia pegat a fugir, però, els treballadors, la majoria d'ells dones, afiliats a la UGT, se n'havien fet càrrec de la marxa de la fàbrica i, sense perdre ni un minut, en plena guerra civil, mantingueren la producció com si res no haguera passat. En aquesta circumstància, era normal que reaccionaren oposant-se a la intervenció de la CNT-FAI. El dia 12 de gener, en acabar la jornada laboral, el personal del Molí es va reunir al Teatre de la Plaça per tractar l'assumpte i plantar cara als anarquistes. Aquests, que no semblaven disposats a soltar el mos, traslladaren a Silla des dels pobles del voltant (Alcàsser, Sollana, Catarroja, etc.) uns quants camions plens d'activistes que, junt amb els militants de l'organització de Silla, tots ells armats amb escopetes de caça, tancaren els accessos a la Plaça i s'apostaren als edificis alts, en especial al campanar de l'església i a la Torre de l'Ajuntament.

A l'eixida dels treballadors del teatre, els anarquistes intentaren obligar-los a re considerar la seua decisió. En un moment la Plaça del poble es va transformar en un infern. Començaren a arrossegar persones a la força cap a la capella del Crist, improvisada presó i estació obligada abans de assassinar-los la nit següent en una cuneta. Els trets d'escopeta esclafien per tot arreu sobre la gent de manera indiscriminada. Va haver un mort i al menys una desena de ferits, la majoria d'ells de consideració. També aparegueren persones del poble mortes a trets a la vora de la carretera en terme d'Almussafes. Aquella mateixa nit un bon grapat de militants de partits republicans que donaven suport al Front Popular, varen fugir cap a València a amagar-se, mentre les patrulles de la CNT-FAI escorcollaven els seus domicilis amb la intenció de passar-los per la pedra.

Uns dies desprès, de nit i amb silenci, una dotació de quaranta Guàrdies d'Assalt s'instal·laren a Silla. Paral·lelament, un enviat del governador civil de València va reunir tots els partits i sindicats del Front Popular, inclosa la CNT, per nomenar una Comissió Gestora que es fera càrrec de governar el municipi. A partir d'aquell moment, el poble va ser una bassa d'oli, fins que va acabar la guerra i uns i altres hagueren de patir la violència franquista.

El Molí de les Xiques va seguir treballant a ple rendiment. Quant a primers d'abril de 1939 Plàcido Navarro es va presentar a recuperar la seua indústria, se la va trobar amb els magatzems plens de matèria prima, la maquinària i les instal·lacions en perfecte estat i el personal (la majoria dones), al tall de la feina. Els va reunir al pati per donar-los les gràcies pel seu comportament, tot afegint, “Los que hemos ganado la guerra, ahora nos toca triunfar y disfrutar de la victoria, y los que la habéis perdido, a sucumbir i sufrir en silencio”. I això que estava agraït. Les coses, clares.