De la pastura a la taula

Fer esport i men­jar sa són dos ele­ments claus per a la salut i el benes­tar de les per­so­nes. Per­do­nin, però no pre­tenc ni de bon tros insul­tar la intel·ligència de qui lle­geixi aquesta crònica recor­dant aquest con­sell repe­tit fins al can­sa­ment per les auto­ri­tats i els pro­fes­si­o­nals del món sani­tari i de la nutrició. I menys si ho afirmo del bes­tiar que men­gem. Dic això a propòsit de la trans­humància, que és una pràctica ances­tral per a la criança dels ani­mals domèstics aptes per al con­sum humà –la més sana si es té en compte que es tracta de bes­tiar que camina i menja només herba– i que, ara, com molts ofi­cis arte­sa­nals, està con­dem­nada seri­o­sa­ment a la des­a­pa­rició. Al Ripollès i a la Cer­da­nya, riques en pas­tu­res de mun­ta­nya majo­ritària­ment comu­nals, la trans­humància ha estat una acti­vi­tat habi­tual i encara ara hi ha algun ramat que fa ruta cap a aques­tes zones. Tot el que té a veure amb aquesta acti­vi­tat és el que reflec­teix l'expo­sició iti­ne­rant que ara es pot veure a Gombrèn i que ha rea­lit­zat el Cen­tre d'Estu­dis Comar­cal del Ripollès.

A l'expo­sició, s'hi demos­tra que la trans­humància és un sis­tema natu­ral, ecològic i sos­te­ni­ble, que ha creat al llarg dels anys un món cul­tu­ral que ara cal no per­dre. A Cata­lu­nya, el seu ori­gen està lli­gat als grans mones­tirs com els de Ripoll, Sant Joan de les Aba­des­ses i Sant Martí del Canigó, a la mun­ta­nya, i Sant Cugat del Vallès, Poblet, San­tes Creus, a la plana. Un dels lle­gats més evi­dents és la xarxa de camins o car­re­ra­des que s'ha tei­xit al llarg dels anys. Es tracta, segons el pre­si­dent del Cen­tre d'Estu­dis, Antoni Lla­gos­tera, de ver­da­de­res auto­pis­tes del pas­sat amb ser­veis asso­ci­ats. Al Piri­neu Ori­en­tal, n'hi ha tres de molt impor­tants: la del Lluçanès, que unia Poblet i San­tes Creus amb Cas­te­llar de n'Hug a través del Ripollès; el camí de l'Alt i el Baix Empordà, amb dos ramals al Ripollès, un cap a Roca­bruna i Mal­rem i l'altre per la vall del Bac, i final­ment, el camí que unia el Vallès i la plana de Vic amb Sant Pau de Segúries. Al Ripollès, Que­ralbs, Cam­pro­don i Vila­llonga de Ter encapçalen el rànquing de pas­tu­res comu­nals, tal com reflec­teix l'expo­sició. A més, en un mapa s'asse­nya­len els prin­ci­pals llocs de pas­tura: pla d'Anye­lla, pla de Rus, Coma de Vaca, Ull­de­ter, Font­lle­tera, etc... A part, es fa un repàs d'aspec­tes com ara les cons­truc­ci­ons rama­de­res asso­ci­a­des a la trans­humància, per exem­ple les parets de pedra seca, fites, abeu­ra­dors; l'ofici del pas­tor; el bes­tiar trans­hu­mant com les vaques, els cavalls i sobre­tot l'ove­lla ripo­llesa i, final­ment, un dels ele­ments més popu­lars, el gos d'atura. La recu­pe­ració i per­vivència de la memòria de la trans­humància és fruit del pro­jecte Inter­reg Del Puig­mal al Canigó que pro­mo­uen el Con­sell del Ripollès, el Con­sell Gene­ral dels Piri­neus Ori­en­tals, la Regió Llen­gua­doc-Ros­selló i la zona Canigó. Inclou també un lli­bre, la senya­lit­zació dels camins rama­ders i la guia La ruta de la trans­humància en BTT.