Final de festa a l'engròs

D'una tro­bada gegan­tera com la que va tenir lloc ahir al parc del Mig­dia és de les poques vega­des que es pot dir que ha estat una gran festa sense que et cai­gui la cara de ver­go­nya per l'obvi­e­tat del joc de parau­les. Hi havia gegants, és clar, i eren molt i molt gros­sos, com sabien apre­ciar per­fec­ta­ment les cri­a­tu­res, però és que a més feia un matí de res­sol que tirava quasi més a final d'estiu que a prin­ci­pis de tar­dor, i hi havia tanta gent, tanta música de banda, tanta gra­lla jovial i tant de tam­bor mar­cant el pas dels cava­llets, els cap­gros­sos, els gegants, els bas­to­ners, els ninots i els esten­dards, que si un no afirma rotun­da­ment que va ser una festa colos­sal és que, o bé no va ser-hi, o bé és també un gegant i s'ho mirava amb dis­plicència des d'alguna altura celes­tial. Segons l'spe­aker que anava can­tant el nom de les colles, dimi­nut enmig de la gen­tada i amb una veu ofe­gada per la música d'ambi­ent, la tro­bada havia reu­nit aquesta edició ni més ni menys que trenta-una colles gegan­te­res de tot Cata­lu­nya, tan­tes com el nom­bre d'anys que fa que es con­voca aquesta festa que gua­nya cada vegada més adep­tes, en espe­cial entre els que apre­cien que per Fires es pro­grami també alguna acti­vi­tat fora de la Girona de pedra dura, i més des que dis­posa d'un parc tan poc apro­fi­tat com el del Mig­dia, que ens dóna un aire quasi de ciu­tat nor­ma­lit­zada.

Trenta-una colles, doncs, vin­gu­des des de Cassà, Figue­res, Espo­lla, Llo­ret de Mar, Celrà, Anglès, Canet de Mar, Monis­trol de Cal­ders, Arenys de Mar, Cape­lla­des, Poble­nou de Man­resa, Talteüll, Banyo­les, Serinyà, la Cellera, Cata­lu­nya Nord, i així, anar sumant, totes con­vi­da­des per la Fal·lera Giro­nina, que venia dis­po­sada a com­pen­sar com fos el greuge de la pluja de l'any pas­sat, que va obli­gar a sus­pen­dre igno­mi­ni­o­sa­ment tots els actes pro­gra­mats. Hi con­ti­nua havent pre­ferència per les figu­res monàrqui­ques i prin­ci­pes­ques, per les capes de vellut, els cep­tres, les man­te­lli­nes, les coro­nes i les espa­ses, però entre la sei­xan­tena llarga de gegants que ahir van des­fi­lar en cer­ca­vila des del parc de les anti­gues caser­nes fins a la plaça del Mer­cat del Lleó, es detec­ta­ven alguns indi­cis que fins i tot la tra­dició pot tenir a veure amb el pre­sent, com la pare­lla de turis­tes monu­men­tals que exhi­bia la colla llo­re­tenca,o la bruixa sexi dels de Figue­res, segu­ra­ment cons­ci­ents que la mal­dat enco­breix també una forma de bellesa, i en alguns casos també amb la fan­ta­sia més des­bor­dada, com els fara­ons egip­cis de l'agru­pació cas­sa­nenca o els tro­glo­di­tes de la faràndula de Moià. L'ima­gi­nari infan­til, per des­comp­tat, hi tenia una presència des­ta­cada, amb home­nat­ges a Teo o a Shrek, reser­vats per als cap­gros­sos, que segons una enquesta no vin­cu­lant feta a peu de car­rer resulta que fan més por a la mai­nada que no pas els gegants, que ben mirat van a la seva, pot­ser perquè tota cri­a­tura sap que ha de des­con­fiar sem­pre de qual­se­vol tipus amb un cap des­co­mu­nal i deforme que se li acosti sal­ti­ro­nant i allar­gant-li la mà amb un sinis­tre: “Hola, maco!”