Tot mullant-se pel Tour

Una car­re­tera buida de cot­xes fa una sen­sació estra­nya. Com si hagués per­dut el refe­rent. I si es tracta de l'N-II, a l'estra­nyesa cal afe­gir-hi la sor­presa més abso­luta. Ahir, la car­re­tera que no vol ser-ho es va con­ver­tir per unes hores en un esce­nari a l'aire lliure envol­tat de cen­te­nars de per­so­nes encu­ri­o­si­des per saber si això del Tour era tan espec­ta­cu­lar com sem­blava quan es veia per la tele. No hi va haver aglo­me­ra­ci­ons, ni gent que hi va fer nit per garan­tir-se el millor lloc. No hi va haver bara­lles per ocu­par la pri­mera fila ni revenda de llocs pre­fe­rents. Només hi va haver gent. Molta més de la que es pre­veia per la falta gai­rebé abso­luta de com­pli­ci­tat dels ajun­ta­ments per enga­la­nar la car­re­tera al pas de la cursa ciclista més impor­tant del món. No els culpo. Els governs muni­ci­pals no estan per massa fes­tes i van con­si­de­rar que ja feien prou aju­dant a man­te­nir l'ordre amb els agents locals.

No hi va haver gaire publi­ci­tat, és cert, però la ciu­ta­da­nia no s'ho va pen­sar dues vega­des i famílies sen­ce­res, amb l'entrepà i la llauna subs­ti­tu­ti­ves del dinar, van ser-hi per salu­dar els cot­xes de la cara­vana, per aplau­dir els cor­re­dors i per aguan­tar com cam­pi­ons un plu­gim sense importància que es va aca­bar con­ver­tint en una pluja d'estiu tan cons­tant com incòmode. Tots van cri­dar con­sig­nes d'ànim als forçats espor­tis­tes que van ocu­par el seu camp de visió poc més de vint segons. Vist i no vist, com aquell qui diu, però con­tents per haver for­mat part d'una prova històrica i haver estat a l'altura de l'esde­ve­ni­ment mal­grat la inclemència mete­o­rològica. D'aquesta impli­cació ciu­ta­dana n'hau­rien de pren­dre bona nota els polítics.

Tot i això, un dels muni­ci­pis que més seri­o­sa­ment s'havia plan­te­jat el pas de la cursa va ser Sant Vicenç de Mon­talt, un poble de poc més de 5.700 habi­tants que ahir al mig­dia era gai­rebé tot sen­cer al car­rer. Sem­blava ben bé que fos festa major. De fet, a l'esde­ve­ni­ment històric, com molts veïns van qua­li­fi­car-lo, tam­poc hi van fal­tar els gegants. «Aquesta era una opor­tu­ni­tat que s'havia d'apro­fi­tar per donar una bona imatge de Sant Vicenç al món», comen­tava l'alcalde, Miquel Àngel Martínez. L'expec­tació i les ganes que arri­bes­sin els ciclis­tes eren mol­tes i ni la pluja, que en alguns moments començava a ser empi­pa­dora, no va fer moure ningú de lloc. Alguns fins i tot aco­mo­dats als mar­ges de la car­re­tera de Fogars i ben equi­pats amb cadi­res i tau­les de càmping feia hores que espe­ra­ven l'arri­bada de la cursa ciclista fran­cesa. Tam­poc hi van fal­tar afi­ci­o­nats al ciclisme, que en grups més o menys nom­bro­sos van apar­car la bici­cleta a la car­re­tera per con­tem­plar una de les cur­ses més lle­gendàries. El moment àlgid de la jor­nada va arri­bar quan els tres ciclis­tes esca­pats –Augé, Cha­va­nel i Millar– van aparèixer per la car­re­tera, envol­tats dels vehi­cles de l'orga­nit­zació i dels pro­pis equips. L'eufòria es va des­fer­mar entre la gent. Però ni un parell de minuts després, va pas­sar el gran grup, que els seguia a no gaire distància. Com arreu, i això que a Sant Vicenç de Mon­talt el recor­re­gut feia pujada, l'èxtasi va durar uns pocs segons. «Tres hores espe­rant per només això», es lamen­tava un veí que havia que­dat un pèl dece­but perquè entre el munt de ciclis­tes no havia tin­gut temps per iden­ti­fi­car algu­nes de les cares més cone­gu­des d'aquest esport com ara la de Lance Arms­trong o Alberto Con­ta­dor.