Pagesos de cap de setmana
Les experiències d'horts urbans es multipliquen arreu, en molts casos com a resposta a la crisi de valors
Propietaris de grans finques les divideixen en petits horts que lloguen a famílies
“Mama, mira què he trobat aquí, un pebrot vermell...” És dissabte al matí. El Biel, amb quatre anys, ajuda els seus pares a recollir hortalisses. L'acompanya la Mar, la seva germana, de sis anys. Fins fa poc, la Marta i el Gerard portaven els seus fills a comprar els pebrots a la fruiteria. Ara van a collir-los al seu propi hort. I els agrada més.
Som a Cabrera de Mar, en un terreny de 12.000 metres quadrats. Quan el pagès que conreava la finca la va deixar, el propietari, Pere Mauri, i la seva filla Natàlia van decidir dividir-la en parcel·les de 50 metres quadrats per llogar-les com a horts per 35 euros al mes. En van sortir 140. “La gent hi tenia moltes ganes, perquè en quinze dies ja s'havia llogat tota la primera fase, i la segona es va llogar només obrir la inscripció”, explica Mauri. Ara tenen una llista d'espera de 60 o 70 famílies.
La Marta és dentista i el Gerard, químic. Tots dos tenen 37 anys i mai abans havien treballat la terra. Ara, en canvi, aprofiten qualsevol estona, especialment el cap de setmana, per passar per l'hort. “Ho hem fet pensant en els nens, sobretot, per recuperar les arrels, perquè sàpiguen el que costa cultivar el que menges”, afirma la Marta, que està encantada amb l'experiència i considera que és “una alternativa d'esbarjo excepcional”. I, a més, amb 50 metres quadrats, “hi ha aliments de sobra per a una família i no s'acaba”.
Als hortets de Cabrera de Mar, com en altres espais de característiques semblants que estan proliferant a tot Catalunya, el perfil de llogater és el d'una família amb fills. Els últims dos anys està resultant un boom que creix. “En època de crisi, la segona residència ja no és tan possible, i aquí tenen un trosset de terra que és seu i el cuiden”, comenta Mauri.
Gairebé el 90% dels llogaters dels hortets són famílies. Com la del Toni Cabriró, un administrador de finques de 40 anys que acostuma a anar amb els seus fills de sis i quatre anys: “Jo no hi tenia cap experiència, però feia anys que ho buscava; és molt educatiu i una bona teràpia personal”. El Toni està convençut que els horts urbans “s'aniran estenent perquè la idea que la terra dóna molta feina, en un espai tant petit, és un tòpic”. Sembla que no s'equivoca: escoles, associacions de veïns, entitats socials... les iniciatives per aprofitar qualsevol espai per muntar un petit hort es multipliquen. Però, darrera d'aquest boom no només s'amaga la recerca d'una alternativa d'oci o la crisi econòmica. Nerea Moran, investigadora de la Universitat Politècnica de Madrid i autora d'un article sobre horts comunitaris opina que actualment els horts s'estan desplegant “com un moviment que no només basa la seva activitat en la producció d'aliments sinó a generar nous espais de trobada i convivència”. En països com els Estats Units hi ha més tradició. Van començar els anys setanta. A Barcelona, en canvi, la primera experiència va ser l'any 1986 quan un grup de veïns van muntar l'hort de l'Avi, al costat del parc Güell. Ara n'hi ha per tot arreu. Alguns d'aquests espais són dins de la xarxa d'horts comunitaris de l'Ajuntament. Alguns altres s'han creat en solars abandonats, com és el cas de l'hort del Xino, a Ciutat Vella, i d'un hort muntat per un grup de veïns al bell mig de la rambla del Poble Nou, per citar només dos exemples.
Rere totes aquestes iniciatives, variants modernes i activistes dels horts obrers de la primera meitat del segle XX, lligats a les grans guerres mundials, hi ha també una resposta a l'actual crisi de valors. “És gent que vol viure d'una altra manera, que busca estratègies per revertir la insostenibilitat del model”, opina Jordi Pallarès, de l'associació Blueplanet. Pallarès defensa que la crisi econòmica no justifica per si mateixa l'eclosió dels horts urbans: “Rendible en l'àmbit individual no ho és, requereix una inversió que no es recupera fins al cap de dos anys.” És més aviat una aposta per millorar la qualitat de vida, “per trobar un espai de retirada on tenir cura del cultiu ecològic, perquè se sap que el que venen als supermercats està adulterat”. A Gavà funciona una experiència semblant, que, fins i tot, ofereix la possibilitat d'apadrinar una gallina com a reclam.
LES XIFRES
“Cada cop hi ha més gent que té ganes de menjar bé”
Quan la Rosa, la seva dona, li ho va proposar, el Xavier es va mostrar reticent. Ara, li costaria imaginar-se la vida sense l'hort. Han descobert una gran afició que recomanen a tothom. Segons diuen, mig de debò, mig en broma, de grans volen “fer de pagesos”. “És una bona teràpia; aquest estiu hem viscut pèrdues familiars i ens ha ajudat a superar-ho”, comenta la Rosa, que, com a psicòloga, elogia el valor curatiu de l'horticultura. El Xavier defuig la imatge bucòlica de l'hort i entén que és “un error” agafar-ne un pels nens. “Sembla molt fàcil, però no ho és tant; o bé regues massa, o adobes massa, o no saps com fer front a una plaga, i al principi necessites un assessorament constant”, expliquen. Malgrat aquesta dificultat, tenen molt clar que “comprar unes bledes, plantar-les, collir-les i menjar-se-les és un gran plaer”.
Com a mínim van a supervisar el seu cultiu un cop la setmana, i intenten que tot sigui ecològic perquè “cada vegada hi ha més gent que té ganes de menjar bé”.
“Aquests horts i la seva gent són la meva passió”
“M'apassiona; aquests horts i la seva gent s'han convertit en la meva passió.” La Natàlia, la filla del propietari del solar de Cabrera de Mar reconvertit en horts urbans, passa bona part del seu temps vigilant que tot funcioni. Ella, que és economista i ha hagut de fer algun curset de formació per estar a l'altura, i el seu cosí, l'Oleguer, són els encarregats del manteniment dels horts. Quan detecten algun incident de seguida avisen els titulars de la parcel·la. Si han de regar, reguen. Si algú els demana que passin el motocultor i tirin adob, ho fan. Estan al servei dels aprenents de pagesos. “El que més m'agrada és la gent; ja tenen una sensibilitat especial, són molt participatius, i al final sembla com si tots fossin una gran família”, subratlla l'Eulàlia, que coneix bé tots els llogaters: “Hi ha un grup de joves que comparteixen pis, i ara també comparteixen hort.”