La ‘Laia’ en fa 25

Cercar en l’origen

“La Laia no va ser l’única proposta de l’artista, que en va arribar a presentar fins a quatre models.” Parla Josep Maria Rovira Juan, fill de l’artista i comissari de les dues exposicions, que explica que l’encàrrec va representar una gran responsabilitat per al seu pare, “que va idear la figura després d’un intens treball de recerca dels orígens i la història de la ciutat”. Per què una dona? “Perquè és l’origen de tot, de la maternitat, de la muntanya i com a tal se li busca un reconeixement que beu de les tradicions i de la prehistòria”, comenta Rovira Juan, que precisa que l’artista va començar a treballar en els primers esbossos el 1994. Rovira-Brull, que es va estrenar en l’art monumental amb la Laia, va plasmar inicialment en una figura de 76 centímetres el que acabaria esdevenint una peça de 24 metres fins al cap, però de 34 fins a la punta de l’arc. “El gran repte va ser traslladar la idea a les mides reals. Una autèntica obra d’enginyeria”, indica el comissari. Per poder fer-la realitat es va contactar amb un enginyer d’obra civil escocès, Jonathan O’Rorke, que en aquell moment estava fent el doctorat a la Universitat Politècnica de Catalunya. “O’Rorke va aportar els coneixements pràctics i la sensibilitat artística necessària perquè el projecte es pogués materialitzar”, explica l’arquitecte Lluís Gibert Fortuny, director de Serveis d’Espais Públics i Equipaments de l’Ajuntament de Mataró. Els detalls constructius van definir tant la figura com els nusos interiors de l’estructura i la possibilitat de fer-la en diferents parts per assemblar-la al lloc definitiu. Un cop definides les característiques tècniques, va caldre resoldre el poc interès que mostraven les empreses constructores. “No es tractava ni d’un projecte d’urbanització ni d’un projecte d’edificació pròpiament dit, però finalment l’execució i el muntatge es van adjudicar a l’empresa Calderería Delgado SA (Caldelsa), de Ripollet”, recorda Gibert.

Durant la construcció de les peces es van haver de resoldre diferents aspectes que no s’havien tingut en compte en un primer moment. En concret, es va decidir allargar un metre el coll de la figura i instal·lar tant un parallamps com una balisa de senyalització lluminosa a la punta superior de l’arc. Les dades que envolten la construcció de l’arquera donen una idea de la complexitat de l’obra. En concret, segons indica Lluís Gibert “es van fer servir 152 metres de bigues i perfils d’acer, 200 m² de planxa d’acer, 1.900 cargols, femelles i volanderes, 500 metres de soldadura, 100 quilos de pintura protectora i 100 quilos de pintura d’acabat”.

Èxit de la inauguració

La construcció de la figura es va allargar aproximadament sis mesos. A finals de setembre del 1998 es van traslladar les peces a Mataró a través d’un comboi especial que va necessitar la custòdia d’agents de trànsit. Prèviament, a la Porta Laietana s’havia preparat la fonamentació amb una llosa de formigó armat que descansava sobre 8 micropilots de formigó de 12 metres de llargada. L’assemblatge de les peces es va fer la primera quinzena d’octubre i la inauguració es va fer el dia 1 de novembre. L’expectació va ser màxima i hi van assistir 8.000 persones. “El pare sempre es va sentir molt satisfet i responsable de la Laia, perquè havia superat el repte i perquè a més ho havia fet com a artista amb una trajectòria més pictòrica que no pas escultòrica que va desenvolupar més al final de la seva producció”, comenta Rovira Juan. El fill de l’artista considera que Rovira-Brull, malgrat que el seu nom estarà sempre lligat a la icona de Mataró, “encara està per descobrir” i que la commemoració dels 25 anys de la Laia, l’arquera pot ser una bona ocasió per impulsar el seu llegat. “S’hauria de poder estudiar a fons no tan sols l’obra del pare, sinó de tots els artistes locals, perquè han configurat els espais comuns de la ciutat i el seu llegat és imprescindible per entendre l’evolució de Mataró”, considera. La capital del Maresme, però, pot presumir d’altres obres de Josep Maria Rovira-Brull, com ara l’escultura El tren i la Coca, que es troba a l’escola pública Cirera i que combina també dos dels trets distintius de la ciutat, com són la locomotora Mataró –aquest any es commemora el 175è aniversari de l’arribada del primer tren de la Península– i La Coca, l’exvot mariner de l’ermita de Sant Simó que representa un vaixell del segle XV.

També són de l’artista els murals de gran format de la biblioteca pública Pompeu Fabra, Murals Tintex SA, realitzats per a l’empresa Tintex l’any 1958, i recuperats i traslladats a la biblioteca per l’Ajuntament de Mataró i que ens evoquen el passat industrial i tèxtil de la ciutat. Finalment, el Ball d’en Serrallonga, del 1964, que es trobava al Bar Joan, al barri de l’Havana, i va ser adquirida per l’Ajuntament, quan el local va tancar. Actualment, es troba en procés de restauració i aviat es reinstal·larà en un espai públic.

Nou model de ciutat

Sense cap mena de dubte, la Laia, l’arquera és la cirereta del pastís del que va representar a finals dels noranta i principis del segle XXI la transformació urbanística de Mataró. El mateix Rovira Juan rememora que 25 anys enrere es va apostar per un model de ciutat que volia vertebrar els barris de la perifèria i enllaçar-los amb un centre que se’ls mirava de lluny. Per tirar endavant el desenvolupament urbanístic previst a l’entrada sud de la capital del Maresme calia tirar endavant l’enderroc del viaducte de l’antiga autopista conegut com “l’Scalextric”, un punt negre pel que fa a la sinistralitat viària local que, com la resta de la xarxa, pertanyia al Ministeri d’Obres Públiques. El 1994, s’amplia l’autopista de pagament fins a Palafolls, però no serà fins a finals del 1997 quan es tira a terra l’estructura i s’allibera l’espai. “Un any després es dona forma a la gran rotonda amb forma el·líptica que portarà el nom de Porta Laietana, l’escenari perfecte per ubicar la gran escultura de la Laia”, assenyala Salvador Milà, exregidor d’Urbanisme del govern del PSC i ICV de l’època i un dels artífexs de la transformació de la ciutat. “Malgrat que va tenir molt bona resposta ciutadana, en aquells moments no vam imaginar fins a quin punt la Laia, l’arquera esdevindria un símbol per a Mataró, però també és cert que va coincidir en un moment de cohesió de ciutat que va ajudar a aquesta identificació popular”, explica Milà. L’exregidor destaca no tan sols el valor artístic de la peça sinó “el d’una obra d’enginyeria ben feta que ha resistit fins i tot temporals com el Glòria”. Salvador Milà insisteix que la Laia, l’arquera “va ser una obra excepcional, però no una excepció perquè va coincidir en un moment en què els ajuntaments” van “apostar molt fort per tornar l’art al carrer”. “Ara segurament rebríem una allau de crítiques per la despesa”, lamenta.

L’exalcalde de Mataró de l’època, Manuel Mas, puntualitza que van caldre negociacions intenses tant amb el Ministeri com amb la Generalitat per anar més enllà de l’enderroc del viaducte. “Hi vam poder incloure la urbanització de la Porta Laietana, el primer tram de la Via Europa, la regeneració de la platja a llevant del port i la gratuïtat del tram de l’autopista que passa per Mataró”, enumera. Mas assenyala que tampoc no va ser fàcil assumir una despesa milionària com la que demanava l’escultura, que va pujar a 35 milions de les antigues pessetes, uns 210.000 euros actuals. “Afortunadament vam aconseguir l’ajuda de la Diputació, que en aquells moments era presidida per Manuel Royes, que també era alcalde de Terrassa, amb qui ens vam entendre molt bé”, afirma, i conclou que la Laia, l’arquera “és la imatge de la nova ciutat de Mataró”.