Urbanisme
Com repensar l’ordenació de la metròpoli
El pla director que substituirà l’obsolet PGM està ara en procés d’al·legacions
L’AMB el presenta com un model que respecta el medi i promou l’habitatge social
Per als ecologistes es tracta d’un planejament depredador que continua l’estil d’urbanisme dels anys 70
El 1976 la comissió d’urbanisme de la demarcació de Barcelona va aprovar el pla general metropolità (PGM), el document que ordenava urbanísticament el territori dels 27 municipis de la llavors Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona. Han passat 47 anys i ara són 36 els municipis que integren la conurbació administrada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i el pla aprovat en un context de desenvolupisme urbà continua vigent. Actua com a norma de referència per al desenvolupament urbanístic de prop de 48.000 hectàrees, i s’ha hagut d’anar modificant de manera puntual en més de mil ocasions per aplicar la normativa a àmbits concrets. Fa anys que s’alerta, des del món local, que el PGM ha quedat desfasat. A tall d’exemple, el 2002, l’Ajuntament de Sant Cugat va aprovar una moció en què es convidava la resta de municipis a canviar “una realitat urbanística que, 26 anys després, ha quedat obsoleta”. Així ho deia el text, que demanava una revisió del planejament que permetés resoldre qüestions com construir habitatge públic i preservar zones naturals sensibles “de manera definitiva i no pas amb pedaços”.
L’AMB va organitzar fa vuit anys el primer grup de treball per tractar sobre la substitució del PGM per una nova ordenació, i el març passat el Consell Metropolità va aprovar de manera inicial el pla director urbanístic metropolità (PDUM). És el primer pas d’una tramitació que ara està en procés de recollida d’al·legacions –fins al 30 d’octubre– i que continuarà amb l’aprovació provisional, competència també de l’AMB, i la definitiva, que recau en la Generalitat. En el ple del març en què es va aprovar el PDUM de manera inicial el vicepresident de Polítiques Urbanístiques de l’AMB, Jordi Sànchez, va explicar que el nou pla deriva de la llei 31/2010 de l’AMB, que donava l’encàrrec de “pensar cap a on volem portar la metròpoli del futur, que ja és present, i transformar aquesta visió en norma”. Aquesta normativa té una mirada metropolitana “de conjunt, però també de respecte cap als 36 ajuntaments que formem part de l’àrea metropolitana amb una visió policèntrica que fugi de visions que considera perifèria molts municipis i barriades”, va explicar qui era també regidor de Montcada.
El resultat ha estat un document que “reflecteix un model d’urbanisme que pugui assumir les necessitats de creixement demogràfic, d’habitatge i de treball de qualitat sense ser depredador de territori ni expansiu, fugint d’un model d’urbanisme dispers, que sigui inassumible econòmicament i ecològicament”, oferint espais per viure i treballar “sense depredar espais naturals, protegint més territori i permetent un creixement cohesionador i compacte amb una mixtura d’usos, facilitador d’una mobilitat sostenible, i fent que s’articuli amb avingudes metropolitanes i àmbits de nova centralitat”, segons va definir Sánchez.
Aquesta filosofia es trasllada a un planejament basat en quatre eixos estratègics, segons fonts de l’AMB. El primer és preservar els ecosistemes metropolitans per “fer emergir la infraestructura verda com el principal condicionant del desenvolupament urbà”. Es vol també recuperar continuïtats urbanes per “configurar una ciutat metropolitana de proximitat, a la mida de les persones”. També busca abordar una regeneració urbana amb la transformació dels edificis i equipaments per “redistribuir els recursos i millorar la qualitat de vida”. I, finalment, pretén afrontar la transició ecològica, social i tecnològica de les properes dècades per reduir els impactes ambientals.
De manera més concreta, aquests eixos es traduiran, amb el 2050 com a horitzó, en la possibilitat de construir més de 120.000 habitatges assequibles, deu grans avingudes metropolitanes que sumaran més de 240 quilòmetres, 870 quilòmetres d’eixos verds, 15 nous pols d’atracció urbans que permetran crear una metròpoli policèntrica i un augment del 4% del sòl no urbanitzable.
Procés de concertació
Paco González, arquitecte i professor del màster de ciutat i urbanisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recorda que la conurbació de Barcelona no està regida per un govern com sí que ho estan àrees com la de Londres o París. “No havent-hi govern metropolità una forma de governança indirecta és a través de la planificació. La manera de gestionar la ciutat real, és a dir, de com ens movem al territori i on se situen els punts d’atracció com el treball o els eixos d’activitat, necessita un govern que ara mateix existeix parcialment”. I en aquest context, d’una àrea urbana amb participació del govern de l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments, “aprovar un instrument com el pla director urbanístic metropolità té una rellevància important perquè s’ha fet amb un procés de concertació” entre les diferents administracions i actors del territori. “Aquest procés de concertació per una banda no resol la manca de un govern metropolità ni tots els conflictes existents del territori i els seus actors, però almenys es marquen unes línies generals que serveixen per articular el territori”.
Crítiques ecologistes
Un dels conflictes generats al voltant del planejament és l’oposició que ha provocat entre les associacions ecologistes tot i la manifesta voluntat d’afrontar la transició ecològica. “El PDUM té un pecat original, i és que és absolutament continuista d’una visió del territori dels anys 70, enfocada al creixement per acollir tota la població. No està contextualitzat en un escenari d’unes crisis ecològiques globals i un canvi climàtic que hauria de condicionar totes les polítiques.” Així ho diu Jaume Grau, portaveu de Les Agulles-Ecologistes en Acció i membre de SOS Baix Llobregat. Aquesta plataforma agrupa 60 col·lectius contra projectes com el pla de ponent, que preveu construir 4.700 pisos a Gavà; el pla Ribera-Salines de Cornellà, on es podrien fer 2.500 pisos, i No més blocs, contra l’especulació urbanística a l’Hospitalet.
El portaveu ecologista creu que, malgrat que “totes les administracions han declarat l’emergència climàtica, les polítiques públiques no es corresponen amb ella”. Grau defensa que “en el paper tot és molt sostenible, perquè la societat no acceptaria cap projecte que no tingués aquesta tintura verda. Però quan te’n vas als detalls veus que les opcions que han plantejat per redactar el PDUM mantenen les inèrcies del passat”. Els ecologistes no aproven el creixement del parc d’habitatges previst perquè “avui no té sentit continuar plantejant creixements urbans, té sentit protegir el territori que ens queda i els valors agraris i mediambientals, i al problema de l’habitatge s’hi han de donar solucions dins de la ciutat ja construïda”. Rehabilitar, contenir els preus de lloguer i posar al mercat els pisos dels grans tenidors és la fórmula que plantegen per posar habitatge al servei de la ciutadania sense haver d’edificar. I és que, alerta, el simple fet de construir genera un important impacte ambiental. “No s’ha avaluat l’efecte que tindria la construcció de 120.000 pisos sobre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. La fabricació de material de construcció tenen unes emissions de CO2 associades molt grans, les cimenteres en són les principals emissores”.
El professor de la UOC recorda que el PGM va entrar en vigor tres anys després de la crisi del petroli del 1973 i, malgrat això, “tenia una perspectiva totalment desenvolupista de final de dictadura, veia el territori com un recurs”. Mentre que “el PDUM el defineix com un metabolisme urbà en què tot es relaciona i funciona orgànicament tot i que la societat no sigui un organisme”. Un exemple és la mobilitat urbana: “Avui tots sabem que el petroli com a vector d’energia genera problemes locals com la contaminació, i globals com la crisi climàtica. La mobilitat de les persones ha canviat: bicicletes, patinets elèctrics... I el transport públic metropolità, Rodalies a banda, és d’una qualitat superior al d’altres ciutats.” El problema, diu, és que “hi ha usos i costums com la utilització del cotxe que la societat està en procés d’assumir”, afavorit pel fet que som una societat envellida, destaca. “Si la societat fos més jove potser hi hauria una opinió majoritària. Potser els canvis són a futur i pot haver-hi coses que canviïn, però almenys hi ha un full de ruta comú, encara que hi hagi conflictes, per poder abordar el futur del territori que habitem.”
Aquest expert, que ha estudiat el procés que ha acabat amb l’aprovació inicial del PDUM, coincideix amb els ecologistes que “potser s’hauria d’invertir més a regenerar els llocs, tant a nivell natural i social com constructiu, aprofitant les oportunitats que apareguin en cada transformació urbana”, afirma l’arquitecte.
El delta i les infraestructures
Els ecologistes recorden que l’àrea metropolitana, sobretot la zona del delta del Llobregat, ha viscut els darrers 47 anys una transformació urbanística “sense precedents”, amb una important concentració d’infraestructures com les autopistes i autovies, el port i l’aeroport. “S’ha produït una important degradació territorial, amb una afectació molt greu a la integritat de la matriu que forma la riquesa natural de la comarca. Pèrdua de zones forestals i agrícoles d’alt valor per a la biodiversitat, reducció i desaparició de connectors ecològics, severs impactes als espais naturals protegits”, alertaven el 2020 en un document en què expressaven les seves consideracions a l’avanç del PDUM. El nou planejament, deien, hauria de corregir “totes aquestes disfuncions en la planificació del territori i considerem que, en aquest avanç de planejament, no ho fa”. I tampoc ho fa el document que s’ha aprovat ara de manera inicial, al parer d’aquests col·lectius.
El portaveu de Les Agulles-Ecologistes en Acció explica que “el 60% de la superfície del delta del Llobregat està sota el ciment. És un drama”. Grau assegura que “perdre qualsevol peça d’espai agrari o natural que queden al territori vol dir perdre la major part del seu valor mediambiental”. I destaca que una sèrie de projectes a Gavà, Viladecans, Sant Boi i el Prat “escanyaran encara més els pocs espais naturals que queden”.
Una de les repercussions més sensibles de les edificacions serien sobre els connectors ecològics pels quals transiten els animals entre els diferents ecosistemes. L’ampliació de la ZEPA té en tràmit la Generalitat no serà suficient per els ecologistes, “perquè es perdrà la connexió, l’esponja entre la ciutat construïda i l’espai natural més ben conservat. Les amenaces a la zona són contínues”, assenyala Grau, per la proximitat amb Barcelona i la bona connexió que té amb autopistes, el port i l’aeroport. I detalla un altre element: “Estem buidant l’aqüífer. Ja no hi ha aigua, no ens podem permetre perdre sòl agrícola ni espais naturals, forestals, de connexió biològica, una estructura fonamental del territori. Però no hi ha un pla territorial català de connectors ecològics.”