Qui té les claus de l'església?

Si mai no heu estat a Sant Miquel de Fluvià, aneu-hi. Té una de les esglésies romàniques més deli­ci­o­ses que hi hagi a l'Empordà: un cub impo­nent i modest alhora, d'aque­lla rotun­di­tat pètria, típica de les cons­truc­ci­ons bene­dic­ti­nes, que sem­blen haver aflo­rat de sobte en el pai­satge i s'hi han aca­bat enquis­tant anys i panys fins a for­mar una mena d'excrescència geològica. La silu­eta d'aquesta mola qua­dri­cu­lada i la seva torre adja­cent, un dels últims ves­ti­gis del mones­tir ori­gi­nal, és la joia de la corona d'aquest muni­cipi pacífic de poc més de 700 habi­tants que fa un parell de mesos viu revol­tat per una intem­pes­tiva homi­lia del capellà.

El 17 de maig pas­sat, durant la cele­bració de la festa de la vellesa, a mossèn Antoni Viñas se li va ficar entre cella i cella que havia arri­bat l'hora de dir «tota la veri­tat», així que, apro­fi­tant que aquell dia tin­dria l'església plena, va espla­iar-se, més que amb un sermó, amb una arenga con­tra l'avor­ta­ment, l'eutanàsia, els impos­tos i el sou dels polítics durant una hora llarga que va obli­gar a modi­fi­car tot el pro­grama fes­tiu sub­següent, endar­re­rint les sar­da­nes i la sagrada hora de dinar. Uns quants feli­gre­sos ja van fer-li notar aquell mateix dia el seu males­tar per un dis­curs que con­si­de­ra­ven ina­pro­piat, confús i sobre­tot exces­si­va­ment llarg, així que el capellà, obert a «la gràcia del diàleg», que afirma que en cap cas d'ha de con­fon­dre amb «un debat d'idees» (sic), va deci­dir con­vo­car els veïns a l'església mateix per diri­mir aquell espinós assumpte. La cita va ser final­ment ahir, dos mesos després de la fatídica homi­lia, i van assis­tir-hi escas­sa­ment una dot­zena de veïns, inclo­ent-hi l'alcalde, Àngel Posas, sufi­ci­ents però perquè mossèn Antoni Viñas admetés ben aviat: «Pot­ser em vaig pas­sar, i us en demano dis­cul­pes.» I això hau­ria estat tot, i aquí pau i després glòria. Però a Sant Miquel de Fluvià la cosa bene­dic­tina exer­ceix la seva ascendència mil·lenària amb una força tal, que quan ja tot sem­blava dat i beneït una dona es va aixe­car per con­fes­sar, sí, que havia pres anti­con­cep­tius. La reunió va fer lla­vors un gir espec­ta­cu­lar, i la tro­bada veïnal va aca­bar con­ver­tida en una mena de sínode teològic al més alt nivell, amb refle­xi­ons sobre l'avor­ta­ment, l'eutanàsia i el sou dels polítics, vés per on. L'alcalde, encon­git al banc, es mirava per­plex el que havia acon­se­guit aquell home menut asse­gut rere una tau­leta minúscula coberta de papers entre els quals lluïen seve­res i reve­lli­des les tapes del lli­bre d'actes del con­cili Vaticà II. Perquè ben mirat, en aque­lla reunió d'apa­rent dis­culpa, el mossèn, que va aca­bar pro­cla­mant que tenia «el dret i el deure de par­lar de qual­se­vol assumpte, fins i tot de política», havia vol­gut sobre­tot arren­car de l'Ajun­ta­ment el com­promís de reno­var el con­veni que regula les visi­tes a l'església –i que per tant en fixa el repar­ti­ment de les des­pe­ses–, lliu­rant a l'alcalde, com qui no vol la cosa, tres còpies ja sig­na­des del docu­ment perquè, sis­plau, el llegís amb atenció i el firmés al seu torn.