Aigua per créixer

El canal Segarra-Gar­ri­gues és una de les grans infra­es­truc­tu­res del país. Pocs saben què és, fora de Lleida, és clar, però les xifres que mou i les expec­ta­ti­ves que genera des de fa anys són de gran mag­ni­tud i, si tot va bé, ha de ser un ele­ment bàsic per al crei­xe­ment de les ter­res de Lleida i de Cata­lu­nya.

D'entrada, es con­ver­tirà en la base d'una gran fàbrica d'ali­ments, però també genera opor­tu­ni­tats per a empre­ses vin­cu­la­des al sec­tor agrari, com ara les de trans­for­mació, trans­port o fred, i igual­ment pot ser el motor per al desen­vo­lu­pa­ment de les comar­ques per on passa la traça sinu­osa que con­fi­gura el canal. També garan­tirà el sub­mi­nis­tra­ment d'aigua pota­ble a una qua­ran­tena de muni­ci­pis.

Del canal Segarra-Gar­ri­gues ja se'n par­lava a prin­ci­pis del segle XVIII i el govern de la República va decla­rar pri­o­ri­tari el pro­jecte. No obs­tant això, de pro­jec­tes, plànols i estu­dis, se n'han fet tants com se'n vul­guin, fins que al 1994 es va decla­rar per l'Estat obra d'interès gene­ral, fet que va cos­tar molt, i al 1998 es va incloure als plans de la conca de l'Ebre. Però no va ser fins al 2002 que es va posar la pri­mera pedra.

A par­tir d'aquí tot ha anat avançant més a poc a poc del que molts vol­drien, per l'enver­ga­dura, la com­ple­xi­tat i l'alt cost, tant de cons­trucció com per al pagès que s'hi adhe­reix i vol cap­tar aigua per regar.

El Segarra-Gar­ri­gues es divi­deix en dues grans infra­es­truc­tu­res: el canal prin­ci­pal, que cons­tru­eix l'Estat, i la xarxa de dis­tri­bució o secundària, que fa la Gene­ra­li­tat mit­jançant la soci­e­tat pública Infra­es­truc­tu­res de Cata­lu­nya, que va adju­di­car les obres a Aigües Segarra-Gar­ri­gues (ASG), un grup d'empre­ses cons­truc­to­res i ges­to­res d'aigua.

El canal prin­ci­pal neix a la presa de Rialb i acaba a l'embas­sa­ment de l'Albagés i tra­vessa la Noguera, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell, les Gar­ri­gues i el Segrià. Està divi­dit en sis fases, de les quals tres ja estan fina­lit­za­des; la quarta, a l'Urgell, es troba al 98% d'exe­cució, i la cin­quena, de les Gar­ri­gues, se situa al 60% d'obra feta. La sisena i dar­rera, la presa de l'Albagés, s'està cons­truint i la crisi n'ha alen­tit el ritme, però sense atu­rar res. Tot ple­gat són 444 mili­ons d'euros, dels quals l'Estat en paga la mei­tat i la resta els avança el govern català a compte dels regants.

La xarxa secundària, que porta l'aigua des del canal prin­ci­pal fins a les fin­ques, té un cost de 1.069 mili­ons i ja s'ha exe­cu­tat el 80% d'aquest pres­su­post.

El procés és com­plex perquè s'han de fer con­cen­tra­ci­ons par­cel·làries, és a dir, que les ter­res s'han de reor­ga­nit­zar per fer-hi pas­sar el rega­diu i tor­nar-les als seus pro­pi­e­ta­ris en funció de la pro­pi­e­tat que tenien en ori­gen. Unes 24.000 hectàrees ja s'han repar­cel·lat i 9.000 page­sos ja tenen els seus nous títols de pro­pi­e­tat.

«Això implica que avui en dia ja hi ha 7.800 hectàrees pre­pa­ra­des per regar i 2.000 estan a ple ren­di­ment», segons explica Josep París, el pre­si­dent de la Comu­ni­tat de Regants del canal des del 2004 i fins al cap de set­mana pas­sat.

El pro­blema des d'un inici és que qual­se­vol pagès ha d'inver­tir 3.100 euros per hectàrea per dis­po­sar d'aigua del canal i això frena molts agri­cul­tors per l'alt cost de l'ope­ració. Aquesta xifra és el 30% del cost de por­tar l'aigua des del canal a les ter­res. La resta ho finança ASG. Fins ara, per faci­li­tar l'adhesió de regants, aquest terç l'avança el govern català i es retorna amb el preu de l'aigua, una tarifa que inclou aquest retorn més el con­sum.

És un preu amb vari­a­bles i que l'actual govern va fixar en 0,088 euros per metre cúbic, amb carències i aug­ments pro­gres­sius, així com un fix anual de 181 euros per hectàrea i amb boni­fi­ca­ci­ons els pri­mers anys. Els regants ho van qua­li­fi­car d'exces­si­va­ment alt i que retrau­ria els page­sos a l'hora d'apun­tar-se a regar. Però hi ha hagut mol­tes con­ver­ses i nego­ci­a­ci­ons, secre­tes i dis­cre­tes, durant els dar­rers mesos per can­viar-ho.

La nove­tat, segons con­fir­mava a El Punt Avui i Presència el con­se­ller d'Agri­cul­tura en fun­ci­ons, Josep Maria Pelegrí, és un acord per rebai­xar el preu de l'aigua. Pelegrí expli­cava: «Replan­te­gem la situ­ació amb la fina­li­tat de donar con­fiança als regants i fer una passa enda­vant en la via­bi­li­tat del canal.» Així, les tari­fes seran més fle­xi­bles i adap­ta­des a les neces­si­tats dels regants, bene­fi­ci­ant sobre­tot els que tin­dran menys con­sum, és a dir, les fin­ques amb reg de suport (que tenen una dotació de 1.500 metres cúbics per any i hectàrea). Altres fonts apun­ta­ven que sobre­tot es tocarà a la baixa la part fixa d'aques­tes tari­fes.

Pelegrí afe­gia que els agri­cul­tors saben que qui rega garan­teix colli­tes i ren­des i més en períodes de sequera com els vis­cuts i això fa que «entre tots bus­quem solu­ci­ons per afa­vo­rir el reg i l'acti­vi­tat agrària».

Pel que fa al finançament de les obres, el con­se­ller Pelegrí afir­mava: «La manca de liqui­di­tat del govern ens impe­deix avançar al ritme que voldríem i l'Estat no ajuda», ja que Madrid deu al govern català més de 2.000 mili­ons per a infra­es­truc­tu­res i «en canvi, ens por­ten als tri­bu­nals perquè no els paguem la part que ens per­toca del canal prin­ci­pal. En aquests casos, les admi­nis­tra­ci­ons sem­pre en hem com­pen­sat els deu­tes i els 70 mili­ons que els devem els hau­rien de res­tar dels que ells no ens paguen». Pelegrí afe­gia: «És una prova més d'una acti­tud forçada, per cris­par i total­ment inne­cessària», però deia que en cap cas s'atu­ra­ran les obres del canal.

Tot i aquesta situ­ació, «ara tenim un canal en el qual han cal­gut molts esforços, paciència i pla­ni­fi­cació, així com uns anys de molta obra, però ho deixo en un moment dolç i perquè el Segarra-Gar­ri­gues arren­qui de debò», expli­cava Josep París, dies abans de dei­xar la pre­sidència del canal.

París, mem­bre de la Comu­ni­tat de Regants des de 1992, afir­mava: «He vis­cut moments dolents, que han estat un repte a superar, i altres de bri­llants. La veri­tat és que he gau­dit molt llui­tant pel canal i veient com avançava i crec que, entre tots, hem escrit una part de la història de Lleida i de Cata­lu­nya.» París hi afe­gia que «fins ara el Segarra-Gar­ri­gues es feia des de dalt, eren les admi­nis­tra­ci­ons qui pla­ni­fi­ca­ven i exe­cu­ta­ven, però ara can­via tot i el canal es fa des de baix i el pagès passa a ser pro­ta­go­nista en una nova dinàmica».

Aquest pagès d'Agra­munt recor­dava com es va plan­tar al Minis­teri de Medi Ambi­ent, que ales­ho­res pre­si­dia Cris­tina Nar­bona i era res­pon­sa­ble dels regs, amb una torre de pro­jec­tes i docu­ments d'1,60 metres d'alçada. Era el 2005, i tot ple­gat per convèncer el govern de Madrid que tirés enda­vant el canal, mal­grat les reticències, «ja que més aviat no tenien ganes d'inver­tir en aquesta obra hidràulica». Al final, se'n va sor­tir.

Tot i els vuit anys de pre­si­dent en un canal que molts dub­ta­ven que fos via­ble, Josep París ho deixa quan la situ­ació millora, però és dels que cre­uen que «cal donar pas a gent nova i ningú és impres­cin­di­ble». Li van dema­nar que es tornés a pre­sen­tar, però ho va rebut­jar.

El fins ara pre­si­dent del canal tenia un gran secret ama­gat i que ara ja pot expli­car. I és que el pre­si­dent Mon­ti­lla va inau­gu­rar els regs al juliol del 2009, un acte cele­brat vora el canal i en fin­ques d'Oli­ola (Noguera), con­cre­ta­ment en una plan­tació de pata­tes. No obs­tant, els pri­mers hidrants (l'aixeta que dona pas al reg) els va obrir el propi Josep París a Sunyer (Segrià), als camps de perers d'un amic seu i uns mesos abans, el 26 de març del 2009. Una inau­gu­ració en la inti­mi­tat «i molt emo­ci­o­nant», recor­dava.

Des d'ales­ho­res i fins ara, ja s'han con­su­mit 14 mili­ons de metres cúbics d'aigua, però els regants encara no han pagat res per aquesta aigua i molts temen que quan l'acord sobre el preu sigui defi­ni­tiu hau­ran de nego­ciar per pagar a ter­mi­nis aquest con­sum.

I als camps que ja reguen d'aquesta aigua s'hi ha plan­tat de tot, en funció de la quan­ti­tat d'aigua que poden cap­tar, és a dir, de si són hectàrees a plena dotació o de trans­for­mació, que poden regar 6.500 metres cúbics per hectàrea i any o si són ter­res amb reg de suport o regs d'hivern, que ales­ho­res tenen un màxim de 1.500 i 3.500 metres cúbics per hectàrea i any, res­pec­ti­va­ment.

La vella imatge d'aixe­car la pala i que les fin­ques s'inun­des­sin d'aigua ha des­a­pa­re­gut al canal Segarra-Gar­ri­gues i ara tots els sis­te­mes són de dar­rera gene­ració i d'alta tec­no­lo­gia, com el reg pres­su­rit­zat, amb nous sis­te­mes més efi­ci­ents de goteig o aspersió i altres més sofis­ti­cats que reguen en funció de les neces­si­tats hídri­ques de les plan­ta­ci­ons i con­tro­lats per ordi­na­dor o telèfons mòbils intel·ligents.

L'aigua prové del riu Segre i els seus aflu­ents. La prin­ci­pal cap­tació és a la presa de Rialb i per ara té una con­cessió a pre­cari de 100 hectòmetres cúbics anu­als dels més de 340 que neces­si­tarà quan esti­gui a ple ren­di­ment. La Con­fe­de­ració de l'Ebre encara no ha adju­di­cat tota aquesta aigua al canal i mol­tes veus s'han aixe­cat dub­tant que els rius per­me­tin tanta quan­ti­tat quan s'ha de com­par­tir amb altres canals, com el d'Urgell.