Un home savi
HUMANISME · Va ser un gran exemple de la dimensió més noble de la medicina de Catalunya COMPROMÍS · Home de conviccions democràtiques, víctima de la brutalitat franquista, es va mantenir fidel al país Lliçó · Era un exemple de resistència a l'adversitat
calia ser el millor. Va ser el pioner en operacions que ningú més s'atrevia a fer
El doctor Moisès Broggi Vallès (1908-2012) va ser el digne representant de la dimensió més noble de la medicina catalana. Científic, gran cirurgià que va importar en plena postguerra tècniques inèdites, humanista, pensador, demòcrata i independentista, home profundament enamorat del seu país... Els que el van conèixer saben que tots aquests adjectius queden curts.
Són molts els que el consideraven un home savi. Un savi renaixentista, amb interessos en totes les àrees del coneixement humà. Ell preferia declarar-se una persona tolerant. “És molt important –afirmava– pensar que els altres poden tenir raó.”
Posseïa un esperit positiu, però realista. Mai no es va deixar vèncer per les adversitats. Va tenir l'oportunitat de demostrar aquest esperit durant la cruel Guerra Civil, en la qual va participar com a cirurgià de les Brigades Internacionals, i en la postguerra, quan va ser injustament expulsat de l'hospital Clínic i de tota institució pública.
L'experiència d'altres reforçava la seva presència d'ànim. En la postguerra va tractar un jueu fugitiu d'un camp de concentració nazi. Aquell home li va dir: “Només està perdut qui es creu perdut, i això no ens ho hem de creure mai.” “Sentir allò –rememorava
el doctor Broggi– va ser un gran consol i una gran lliçó”.
El doctor Broggi va explicar totes les seves vivències en unes excel·lents memòries en dos volums publicades per Edicions 62: Memòries d'un cirurgià i Anys de plenitud. El primer llibre, molt expositiu, conté pàgines apassionants sobre la seva etapa de formació, la seva participació en la guerra i els primers anys de la dictadura.
El segon volum és més reflexiu, més analític de les relacions humanes, potser amb un punt de pessimisme, com ell mateix reconeixia, i per això en demanava disculpes.
Considerava les guerres, totes les guerres, com “una gran animalada”. Per això va ser membre fundador de l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (premi No-bel de la Pau el 1985).
Home de conviccions demòcrates i liberal, era més partidari de la república que de la monarquia. El seu músic favorit era Bach. Coneixia a fons els clàssics. Entre els seus predilectes hi havia Cervantes, Homer, Tolstoi, Goethe i, sobretot, Shakespeare. Considerava que el coneixement de la literatura és fonamental per a la formació humana.
El doctor Broggi estava molt interessat per la filosofia, també per la d'origen oriental, en què el va introduir el professor Mascaró. Els seus dos personatges històrics favorits eren Jesucrist i Buda.
Tot i ser un home de ciència i una persona acostumada a tractar amb cossos, el doctor Broggi tenia el convenciment que la matèria no ho era tot, i que hi havia una part espiritual, una espurna divina, en tots nosaltres. Era creient. Pensava que sense Déu res no té sentit.
En totes les conversacions amb els periodistes, el doctor Broggi repetia una idea: “Jo he tingut molta sort a la vida.” Una idea sorprenent en un professional a qui la guerra i els anys més foscos de la dictadura franquista van amenaçar de prendre-li la vida professional, personal i familiar. Però ell es refermava en la seva opinió explicant que sempre hi havia algú que l'ajudava a sortir-se'n. Com si algú, potser un àngel de la guarda, vetllés per ell, s'atrevia a expressar.
Sort, formació i modèstia
Aquesta confiança en la bona sort s'ha d'entendre com un gest de modèstia. Tret que vulguem qualificar de bona sort una formació excel·lent, una gran dedicació professional i un esperit innovador que el va portar a salvar moltes vides –mai no les va comptar– durant la guerra i després, fins als 85 anys, quan va deixar d'operar.
Moisès Broggi va néixer a Barcelona l'any 1908. No va arribar als estudis de medicina per cap interès especial. Hauria triat farmàcia, però un germà gran ja havia agafat aquesta carrera, i per això i perquè també hi anaven alguns amics seus, va optar per la medicina.
Quan Moisès Broggi va accedir a la universitat, l'any 1924, era una institució molt tancada, que vivia d'esquena al progrés. Gairebé no s'hi feien classes pràctiques i alguns alumnes podien arribar a llicenciar-se sense ni veure un malalt.
Però entre tanta mediocritat hi havia excepcions notables. Hi brillaven intensament, entre altres, professors de la talla d'August Pi i Sunyer, Agustí Pedro Pons i Joaquim Trias. És a dir, el nucli dur dels professionals que volien per a Catalunya una medicina comparable a la dels països més avançats d'Europa.
Joaquim Trias tindria, a més, una importància decisiva en la vida del jove cirurgià. Va ser professor seu, col·lega, amic i, finalment, sogre, ja que el doctor Broggi es va casar amb una filla seva, Angelina Trias. D'aquest matrimoni en naixerien set fills, un dels quals, Marc-Aureli Broggi, ha seguit les passes professionals del seu pare.
El 1930, un any abans d'acabar la carrera, va començar a treballar com a ajudant a la clínica del doctor Trias, situada al carrer Consell de Cent, entre la rambla de Catalunya i el carrer Balmes de Barcelona.
El 1935, per iniciativa del mateix Trias, es va inaugurar el servei d'urgències de 24 hores de l'hospital Clínic, el primer de Catalunya i de l'Estat. El doctor Broggi es va presentar a les oposicions i va aconseguir una de les quatre places. Ben aviat es va convertir en un servei prestigiós pel seu esperit innovador.
Brigades Internacionals
El servei d'urgències va quedar col·lapsat quan va esclatar la rebel·lió del 18 de juliol del 1936. Gairebé de seguida, el jove cirurgià es va fer una reflexió ben lúcida que també trobem en les memòries del malaguanyat Josep Benet: “No era possible guanyar la guerra” en un clima generalitzat de desordre, amb una Generalitat que no governava i les armes en mans dels pistolers.
Malgrat la situació de desordre que va obligar altres metges i professionals a fugir del país, perquè tenien la vida amenaçada, ell es va quedar i va ser destinat a un dels tres equips mèdics de les Brigades Internacionals, amb les quals va viure batalles importants, com les de Jarama, Brunete i Guadalajara.
Com que molts ferits es morien en el trasllat des del front fins als hospitals, al doctor Broggi se li va acudir la idea de construir quiròfans ambulants o auto-chirs. Els vehicles els va fabricar Renault amb diners dels sindicats suïssos.
En una ocasió va estar fins a quatre dies, amb les seves nits, operant ferits i mantenint-se despert bevent te. Aquesta fortalesa va impressionar l'escriptor Ernest Hemingway, amb qui va coincidir a Navacerrada, fins al punt que el va retratar com un valerós metge a Per qui toquen les campanes.
Quan les Brigades Internacionals es van retirar, el 1938, es va incorporar a l'hospital de Vallcarca, a Barcelona, on va treballar fins que va acabar el conflicte.
No es va voler exiliar per almenys tres motius. El primer, que els seus pares ja eren grans i vivien a Barcelona. El segon, que ja es veia que a Europa s'estava congriant un gran conflicte. I el tercer, que ell no militava en cap partit i no havia fet res de dolent, sinó que s'havia limitat a salvar vides.
Però les dictadures consideren delinqüent tothom que no els sigui addicte. El doctor Broggi va haver de passar fins a dos cops per una d'aquelles sinistres comissions de depuració atiades per l'odi. Va ser llavors quan va començar a pensar que tenia sort en la vida. A l'inici de la guerra havia ajudat a escapar-se una pacient seva d'un hospital que va resultar ser la germana del comandant que l'havia de jutjar.
Se'n va sortir, però les noves autoritats de l'hospital Clínic el van expulsar. I encara sort que no li prohibien exercir de metge. Llavors va pensar que allí s'acabava
la seva carrera professional.
Així doncs, amb 31 anys i una família creixent, el doctor Broggi va haver de començar gairebé des de zero en la sanitat privada. Gairebé des de zero, perquè altres col·legues, que coneixien la seva perícia com a cirurgià, li anaven confiant casos. I va ser així com va acabar de passar el mal tràngol.
Sabia que si volia tirar endavant havia de ser un dels millors. I per això calia estar amatent als progressos internacionals, que va anar incorporant. Va ser el pioner d'operacions que ningú més s'atrevia a fer. Més que com una tècnica, practicava la cirurgia com un art, amb una gran atenció a les relacions humanes. Així va reforçar la seva fama
i va fer més clientela.
Va rebre nombroses distincions, entre les quals la medalla d'or de la Generalitat, la medalla d'or de la ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. El seu compromís amb la societat catalana anava més enllà de la medicina. Va presidir diverses institucions. L'octubre del 2009 es va adherir a Reagrupament, i el 2011 va tancar la llista electoral de la coalició municipal Unitat per Barcelona. Es va presentar al Senat en les eleccions generals del 2011 (ERC) i el 10 de març del 2012 va participar en la constitució de l'Assemblea Nacional de Catalunya.