Fonts de problemes

L'aigua, per Argentona (Maresme), forma part del seu ADN com a municipi. Fins i tot alguns defensen que el topònim es pot traduir com a «turó de la gran font», si es pren l'arrel cèltica arg, que significa aigua. Considerada com la població de les mil fonts, se n'hi calculen unes 200 d'actives. A les acaballes del segle XIX va ser un dels primers indrets que va acollir estiuejants que hi anaven a prendre les aigües i, fins i tot, en va fer negoci embotellant-la fins als anys setanta. Les fonts han donat nom a una escola, se'n fan rutes guiades, hi ha un grup de veïns que vetllen per la bona salut d'aquests espais naturals i són un element indispensable per celebrar la festa major de Sant Domingo. En vista d'aquesta importància cabdal, el tancament, primer, de la Font Picant –que s'havia recuperat a so de bombo i platerets només dos anys abans–, i després, de l'aigua de mina de la font de Sant Domingo, en ple centre i escenari tradicional de la festa del patró del poble han provocat un daltabaix en el municipi. L'analítica de la primera font donava uns índexs de manganès molt alts en l'aigua i la de la segona evidenciava la presència massiva de microrganismes que multiplicava per tres els nivells recomanats. L'alcalde d'Argentona, Ferran Armengol (CiU), considera que la decisió de tancar l'aixeta no ha estat fàcil, però que ha estat la correcta. «El control de les fonts públiques és una obligació del consistori que ha de garantir que l'aigua que hi raja sigui apta per al consum humà. És un problema general, però nosaltres hem decidit resoldre'l», diu. De moment els serveis tècnics treballen per controlar, una per una, les fonts municipals i adrecen als propietaris de fonts privades les recomanacions pertinents perquè en segueixin l'exemple. «No hi ha hagut cap cas de malaltia vinculada amb l'aigua de les fonts, però ens hem de curar en salut i fer el correcte», assegura l'alcalde.

Però les solucions per a aquests dos casos emblemàtics tenen camins diferents. Pel que fa a la Font Picant, l'indret ha tingut un renaixement molt curt i decebedor. Després d'unes obres de condicionament, en què després es va comprovar que van ser del tot ineficaces, a l'octubre del 2010, 35 anys després que hagués deixat de rajar l'aigua amb propietats carbòniques es va recuperar i reinaugurar. L'episodi va ser dels més celebrats a la població perquè significava dignificar un indret de passeig i de trobada i permetia que els argentonins es retrobessin amb un passat identitari. Aviat, però, es va començar a trencar el plat bonic. Tant la font com els voltants, que havien estat condicionats a corre-cuita segons el govern actual, van començar un procés de declivi. D'una banda, menys de dos anys després de la inauguració, els talussos del passeig de la font es van haver de reparar perquè eren sostinguts amb unes travesses de fusta que es van haver de desmuntar a causa del perill que en suposava el despreniment. Les travesses no suportaven el pes de la terra i la fusta es va anar degradant.

De l'altra, aviat es va veure que el cabal que donava la deu era insuficient i no es regenerava prou de pressa per la demanda que hi havia: només podia subministrar 200 litres diaris. Calia augmentar-ne el cabal i la reforma requeria una inversió força més important que inicialment es va calcular en 80.000 euros. En ple debat sobre com cal tirar endavant les millores apareix una analítica datada d'inicis del 2011 i amagada en un calaix que demostra la presència massiva de manganès. Ningú no en sabia donar explicacions de l'existència. El regidor de Promoció Econòmica i Serveis Municipals, Manel Cruz (CiU), va fer pública la troballa i va posar el crit al cel al fet que «no es podia obrir una font pública sense fer aquestes proves i molt menys obrir-la sabent-ne els resultats». La Font Picant va tornar a tancar l'aixeta a l'espera de temps millors. Tot i això, al consistori insisteixen que les finances municipal permeten assumir les millores que calgui.