La paradoxa del PP

Diven­dres pas­sat (1 de febrer) l'equip de govern de Mas­sal­fas­sar (PP) va dene­gar la petició de la família de José Celda —ciu­tadà afu­se­llat en 1940— d'assu­mir les des­pe­ses per la inhu­mació del cos de José en el cemen­tiri de Mas­sal­fas­sar (junt a les res­tes de la seua dona).

El cost apro­xi­mat de tot el procés és d'uns 200 €. La raó al·legada per l'alcal­dia: “no hi ha con­sig­nació pres­su­postària degut a la crisi”.

Dilluns, dia 4 de febrer, es va cele­brar un Ple Extra­or­di­nari amb aquest mateix punt, que va rebre els vots en con­tra de tots els regi­dors del PP per assu­mir la des­pesa, que dema­nava la família, aco­llint-se a la Llei de la Memòria Històrica (57/2007).

Davant de l'alcalde en fun­ci­ons, José Vicente Rico, es plan­teja una típica situ­ació para­do­xal que, com el seu nom indica, deixa sense recur­sos qui la pateix. Cap de les opci­ons que tenia Rico era vàlida. O dit d'una altra manera, Rico no tenia cap opció de movi­ment. I quan passa això és fàcil per­dre l'ore­mus. De fet, la pro­ba­bi­li­tat que passe sol ser direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la quan­ti­tat de per­so­nes que hi ha al davant. I el Ple de l'Ajun­ta­ment de Mas­sal­fas­sar del 4 de febrer pro­pas­sat estava de gom a gom. Mol­tes per­so­nes van ser tes­ti­mo­nis de les parau­les de l'alcalde: “les coses estan bé com estan”

Què vol dir això?

Si les coses estan bé com estan, és a dir exac­ta­ment igual com fa 72 anys (quan fou l'assas­si­nat de José Celda), vol dir que la Tran­sició de què tant par­len no sig­ni­fica res. És una paraula buida. Això sí, amb bas­tant poder anestèsic durant un llarg —massa llarg— període de temps.

També vol dir que l'ano­me­nada democràcia espa­nyola, nas­cuda en 1978, és un fiasco. Si els polítics del PP cre­gue­ren que s'havia de rea­lit­zar un procés democràtic, tren­ca­rien defi­ni­ti­va­ment amb les mos­tres del fei­xisme recent, com han fet altres països arreu del mon. Dema­na­rien dis­cul­pes, recom­pon­drien en la mesura pos­si­ble la injustícia recur­rent vis­cuda durant els anys de dic­ta­dura i vet­la­rien perquè no tor­na­ren a repe­tir-se epi­so­dis ver­go­nyants de la història recent.

Si cre­gue­ren en la democràcia actual, he dit. Ben al con­trari i fent un resum magnífic de la seua postura real, actual i sem­pi­terna, l'alcalde en fun­ci­ons de Mas­sal­fas­sar diu: “les coses estan bé com estan”.

Perquè doncs la para­doxa? Fàcil, perquè l'altre dia, aquesta posició dic­ta­to­rial i de pro­fund honor al seu ante­ces­sor del bigoti i la veu estri­dent, no va rebre la claca del seu entorn. Va tro­bar-se de front la presència indig­nada d'un grup de per­so­nes, inclo­ent-hi la filla del afu­se­llat. I això costa de pair, no és gra­tis i té un cost polític ele­vat.

Si haguera accep­tat la petició de la família hau­ria entrat en una pro­funda con­tra­dicció inas­su­mi­ble per aquest par­tit —per dir-ho d'alguna forma— fran­quista: renun­ciar a la seua base esta­tutària. Si, com va fer, es negava, el preu a pagar ja saben que no serà baix.

Aquesta història, petita, d'un poble petit, de per­so­nes modes­tes, repre­senta per­fec­ta­ment la situ­ació de divorci entre la població i els par­tits polítics hegemònics que es per­pe­tuen a colp de sobre i comis­si­ons. Aquesta història acaba, com tan­tes altres històries peti­tes, idènti­ques, amb la com­pen­sació de les per­so­nes anònimes a l'ultratge d'aquesta dic­ta­dura dis­fres­sada.

Els regi­dors del PSPV i Com­promís de Mas­sal­fas­sar, per la seua banda faran la seua apor­tació al tan­ca­ment d'aquest greuge amb la donació dels seus hono­ra­ris pel Ple Extra­or­di­nari del 4 de febrer a la família de l'home assas­si­nat pels fran­quis­tes.

El poble, a par­tir d'ara, pot tre­ba­llar també per recu­pe­rar la memòria d'aquest home —i de tants altres— que mereix una repa­ració, com la de qual­se­vol ésser humà digne. En les nos­tres mans està.