Ressorgir de les flames

El 23 de febrer del 1983, a la tarda, quan les botigues encara estaven obertes i el centre d'Olesa era ple d'activitat, es va declarar un incendi al teatre de la Passió, que llavors estava situat en el que ara és la plaça de la Sardana. Per explicar què va representar aquest incendi per als olesans només cal dir que la Passió mou cada any un miler de voluntaris en una població que no arriba als 25.000 habitants. «L'impacte va ser molt fort per als olesans i va tenir un gran ressò a Catalunya», explica Montse Font, actual presidenta de la Passió i vinculada a l'espectacle des del 1970. Han passat 30 anys i no s'ha determinat mai quines van ser les causes de l'incendi. S'especula amb un curtcircuit, que es podria haver declarat quan hi havia gent a l'interior del teatre. Quedaven pocs dies per a l'inici de la temporada i s'estaven ultimant els preparatius. Les flames van prendre i es van estendre ràpidament per l'interior de l'edifici. La sort és que les persones que hi havia a l'interior van poder sortir sense que hi hagués cap ferit, i els bombers amb prou feines van poder fer res més que evitar que el foc s'escampés als edificis veïns. «Va ser un incendi molt complicat, i els bombers no hi van poder fer res», recorda Font. «L'incendi va durar hores i es veia de lluny. El moment en què es va desplomar el sostre va ser impactant. El teatre va quedar completament destruït», recorda que, igual que tots els implicats en la Passió, va viure amb «una tristesa molt gran» el devastador incendi. «Aquell dia no vam dormir. Però allà mateix vam decidir que construiríem un altre teatre.»

Aquell 1983 es va representar la Passió amb un format més reduït i en un escenari totalment insòlit, ja que es van treure als carrers del nucli antic els actors i les escenes. L'església també va servir d'escenari, però la Passió es va escenificar amb un format més petit, ja que és un espectacle de tres hores pensat per a un teatre i no per a l'exterior. Però els olesans es resistien a cancel·lar la Passió durant els quatre anys que van ser necessaris per reconstruir el teatre. «L'incendi no va destruir la il·lusió de la gent. Al contrari», explica la presidenta. Així, escenes com l'entrada de Crist a Jerusalem i la crucifixió es van representar al carrer amb una gran afluència de públic.

Paral·lelament es van fer totes les passes necessàries per reconstruir el teatre. Es va escollir una nova ubicació, a la plaça de l'Oli, mentre que l'antic solar es va reconvertir en una plaça. Les institucions s'hi van abocar, i tant l'Ajuntament olesà com la Diputació i la Generalitat es van implicar en la construcció del nou equipament. Igual que l'anterior, es va dissenyar un teatre específic per representar els últims dies de Crist. Però es van canviar les dimensions i es va aprofitar per fer un teatre més modern. L'anterior teatre, que datava del 1952, tenia un pati de butaques més gran, ja que hi cabien 2.500 espectadors. L'actual té 1.500 seients, però se n'ha millorat la visibilitat gràcies a un escenari que té una boca de 30 metres. «El més gran d'Europa», assegura Font. Les obres les va executar l'empresa Dragados y Construcciones, el teatre va costar 515 milions de pessetes –prop de 3,1 milions d'euros– i el finançament va ser públic i privat. Les administracions hi van aportar diners, però va ser cabdal per a la reconstrucció del teatre l'allau d'aportacions populars que hi va haver.

El consell directiu de la Passió, l'entitat privada que gestiona el teatre i fa possible l'espectacle, va posar en marxa la Campanya de la Butaca. Consistia en una aportació de 15.000 pessetes –90 euros– per ajudar a finançar les obres i a canvi de la qual els ciutadans tenien dret a una localitat gratuïta per tres temporades i una invitació pel dia de la inauguració. També hi va haver altres vies de finançament, com ara el concert que va oferir Joan Manuel Serrat convidat per les Joventuts Socialistes d'Olesa, que es va dur a terme al teatre de la Passió d'Esparreguera, i el partit de futbol entre el FC Barcelona i el CF Olesa. També hi van col·laborar altres passions, com per exemple les de Cervera i Ulldecona, que hi van dedicar la recaptació d'algunes representacions. I entitats com Els Pastorets de l'Ametlla de Merola i el Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat. «Hi va haver nombroses col·laboracions de particulars, entitats i ajuntaments d'arreu del país. Tantes que és difícil donar una xifra exacta dels diners que es van recollir», explica Font.

I va arribar l'1 de maig del 1987. El gran dia per a la Passió d'Olesa, que va veure com el teatre que es va començar a construir el 1984, un any després de l'incendi, obria les portes. Es va reobrir amb una representació de la Passió que va atreure les màximes autoritats del país i que va arrencar llàgrimes d'emoció als olesans. Des d'aquell moment la Passió ha anat a més, amb la incorporació de més actors i un espectacle més modern.