[D]
0
19 juliol 2009 2.00 h

Xavier Hereu i Torrent

ADVOCAT I SACERDOT ORTODOX DE GIRONA I POETA

«El ritu ortodox no és estrany a Girona»

Rector de la parròquia ortodoxa de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona, dependent del patriarcat de Sèrbia, forma part del tribunal eclesiàstic de l'arquebisbat de Barcelona (catòlic) des de fa 30 anys, exerceix d'advocat a Girona i escriu poesia. Enyora la docència

Xavier Hereu i Torrent va néixer a la Bisbal d'Empordà el 10 de desembre de l'any 1940: «Sóc dels de després de la guerra; em deien que no era dels de qualitat.» Advocat i sacerdot de l'Església ortodoxa (patriarcat de Sèrbia) a Girona, és fill de Can Torrent, un flequer de la Bisbal: «He fet pa i encara en faig. A l'Església ortodoxa no es combrega amb hòsties, sinó amb pa, pastat i llevat el dia abans.» És casat amb Júlia Macho i Soler, que ha pintat un parell de les icones que hi ha a l'església. Presbítera de la parròquia, també exerceix l'advocacia, i són pares de dos fills –un d'ells advocat– i una filla. Xavier Hereu ha escrit dos llibres de poemes: Cants d'amor i Records del Barri Vell. Havia publicat els seus primers poemes al grup Poesia Viva, de Barcelona, del qual és un dels fundadors. També és cofundador de FAR, associació de recerca intel·lectual sobre el fet religiós. Llicenciat en dret i mestre, ha exercit d'advocat penal i matrimonial canònic a Barcelona. A Girona toca més tecles: civil, penal i administratiu. Forma part del tribunal eclesiàstic de l'arquebisbat de Barcelona (catòlic) des de fa 30 anys. Recorda que, quan es va fer ortodox, l'arquebisbe de Barcelona li va dir que continués, perquè el codi canònic permet que un cristià no romà formi part del tribunal eclesiàstic. Assegura que enyora la docència, quan recorda que va obrir una acadèmia a Barcelona, que va tancar perquè no es guanyava la vida.
Ecumenisme
L'Església de Roma i l'ortodoxa estem força a prop, però hi ha molt de camí per córrer
Poesia
Avui es ven la poesia no rimada. Prefereixo sotmetre'm a l'art: hi has de posar més el cap
Problemes socials
A la parròquia ve gent immigrada molt necessitada. Ve gent a demanar ajuda: dotze famílies»

Xavier Hereu té dos llibres de poemes. El primer, Cants d'amor, prologat per mossèn Josep Maria Ballarín. El segon es titula Records del Barri Vell, amb pròleg de Joaquim Nadal. Parla de la barreja humana al barri Xino de Girona, avui reurbanitzat com el Pou Rodó. Hereu parla dels seus parents de Can Guerras, que hi tenien una botiga de queviures, i de les temporades que hi passava durant l'any, i dels estius. Paradoxalment, avui treballa al costat de Can Guerras: exerceix l'advocacia al despatx Díaz-Tarragó Advocats & Associats, a la plaça de Sant Pere de Girona, al nord, al costat de Sant Nicolau. I el suport dels Díaz-Tarragó li ha permès tenir un local on ha obert l'església ortodoxa.

–Us dieu Xavier o Jaume? Ho dic perquè el primer llibre de poesia el signeu com a Jaume Hereu?
–«Vaig triar aquest nom quan vaig ser admès a l'Església ortodoxa. Quan vaig ser batejat em van imposar els noms de Francesc Xavier, Joan i Jaume. Francesc Xavier és un sant catòlic, canonitzat a Roma i no per l'Església oriental i, per això, vaig triar el de Jaume, amb què havia estat batejat.»
–Com hi arribeu, a ser capellà ortodox?
–«Quan era a la Bisbal vaig decidir que volia entrar al seminari. El rector de la Bisbal va parlar amb el doctor Estela, i tot estava a punt. Llavors van cridar la meva mare, una santa dona cristiana, i va dir que no podia ser en aquell moment. Va dir: «Primer farà una carrera civil i, després, si vol, que faci de capellà.» I la mare li va acabar dient: «El meu fill potser acabarà sent capellà, però ara no és el moment.»
–I va tenir raó.
–«Cristià, però ortodox, i justament a Girona. Saps que el ritu ortodox no és estrany a Girona?»
–Expliqueu-m'ho.
–«Després del Cisma d'Orient, que nosaltres en diem d'Occident, quan el cristianisme de Roma i l'oriental se separen, als comtats catalans es continuen dient les misses en ritu bizantí durant un segle més i per raons polítiques, quan a la resta d'Occident ja s'havia imposat la litúrgia catòlica. I a molts llocs va durar més perquè no s'havien assabentat del canvi. Fixa't, això vol dir que el ritu bizantí ha imperat més anys que el catòlic romà. I ara hi som nosaltres. Les pedres mil·lenàries de Girona han sentit més ritu bizantí que romà i ara nosaltres hi retornem.»
–Però com hi arribeu, a l'ortodòxia?
–«Deu fer 40 o 45 anys, a Catalunya es va establir un grup de persones que, com molta gent d'aquell temps, es va rebotar del nacionalcatolicisme. Uns van esdevenir ateus o no creients. I uns altres van aprofundir en els estudis teològics. Es van acostar a la teologia patrística, que és un cant de llibertat i amor, i es van fer ortodoxos. I que consti que la teologia patrística, la dels pares de l'església, també és catòlica romana... Bé, buscaven ser acollits per un patriarcat històric i, en aquesta recerca, necessitaven consells jurídics i em coneixien a mi i em van demanar si els podria ajudar.»
–I us hi vau submergir, amb gran empatia.
–«Vaig començar per demanar-los bibliografia, per saber de què anava... Com més llegia, més m'agradava i més bibliografia els demanava. I va arribar un moment que m'hi vaig sentir totalment integrat, però, per raons de prudència i respecte, no feia el pas, no em feia ortodox. Jo sabia que m'agradava. Com a cristià no sabia si també ho volia Déu.»
–Quan preneu la decisió?
–«Quan la meva esposa, que es tenia per atea, però que no ho era, sinó que era escèptica o racionalista, va dir que es feia ortodoxa i que el nostre seria un matrimoni mixt. Va ser el moment de fer el pas.»
–No es pot pas parlar de conversió?
–«No, conversió seria anar del blanc al negre.»
–Un sol Déu, una sola fe, un sol baptisme.
–«Moltes de les coses que ara utilitzo per viure com a cristià i per exercir la funció pastoral les vaig aprendre a l'Església catòlica romana.»
–Per exemple?
–«La pregària, la germanor, l'amor al proïsme... Llavors, al cap d'un temps, em van fer szarosta, que vol dir ‘ancià' en rus.»
–Amb quina funció?
–«És el president laic de l'Església. I, quan vaig venir a Girona, me n'havia de tornar a Barcelona cada diumenge per anar a missa, i era lluny.»
–Quan us implanteu a Girona?
–«El 2004 obro l'església aquí, a Girona. Un dia pujava pel costat de la catedral, per la Pia Almoina, i en baixaven dues dones i un jove molt coix. Vaig sentir que parlaven rus i els vaig dir una cosa en rus...»
–Parleu rus?
–«No. Sé quatre coses en eslau... Ens vam entendre en espanyol. Vivien a La Sopa; ell vivia de Metges del Món. Aquella trobada em va fer decidir. Ells van ser els primers feligresos i ells van fer saber que tenia l'església oberta. I així va néixer la parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa, dependent del patriarcat de Sèrbia de l'Església ortodoxa.»
–Per què sèrbia i no pas russa o grega?
–«És fàcil: quan t'he dit que buscàvem un patriarcat històric que ens acollís, mitjançant l'Institut de Teologia de París ens van dir que teníem dues possibilitats: triar entre Rússia i Sèrbia. A Constantinoble no ens haurien dit que no, però encara hi seríem; ja saps allò dels debats bizantins! Com que aleshores a Rússia era difícil de penetrar-hi, vam triar Sèrbia.»
–I ha resultat?
–«N'estic content perquè els nostres bisbes entenen l'essència catalana i no ens han posat cap impediment ni per fer la litúrgia en català ni per posar com a punt d'evangeli una tira amb les quatre barres.»
–La bandera?
–«No és la bandera, és el símbol del seu país... L'evangeli és la paraula de Déu que s'ofereix a l'home; el fet de posar-hi els colors del país és l'acceptació en llibertat de la Paraula per un país. Les quatre barres són els catalans de la Terra.»
–El cas de la guerra dels Balcans i de l'ultranacionalisme servi, amb el suport del patriarcat, no us ha fet dubtar o qüestionar coses?
–«Hi ha ultracionalistes com a tot arreu. El poble i l'Església són com els catalans: estimen les seves coses, el seu idioma, però no el volen imposar a ningú i, potser, l'única diferència que hi hauria hagut, anys enrere, és que Catalunya és un exemple de diàleg i de pacifisme. I he sentit opinions de serbis que quan han conegut de prop Catalunya ens han dit que aquesta forma nostra d'actuar amb diàleg i en pau hauria de ser exemple d'Europa. En la guerra ells patien molt.»
–Feu la litúrgia en català?
–«Essencialment en català, però com que hi ha eslaus, romanesos i georgians, també fem lletanies i cants en aquests idiomes.»
–Els parleu?
–«Parlo català, castellà i francès, em faig entendre en romanès i conec memorísticament pregàries en eslau, arrel comuna del rus, del serbi, de l'ucraïnès... Les he après de memòria i sé què dic en cada moment. Et poso un exemple: el parenostre.»
–D'on són els vostres feligresos?
–«De Girona i dels voltants. En vénen d'Hostalric i de la Bisbal. En venien de Vic i del Ripollès, però ara hi ha església, i a Ripoll. Abans de Girona, ja hi havia una església a Navata. Quan era diaca, vaig celebrar molt sovint a Navata.»
–La Mare de Déu de la Tendresa no és pas l'única parròquia ortodoxa a l'àrea de Girona. N'hi ha una a Salt...
–«Però aquesta és del patriarcat de Sèrbia i aquella, del de Romania. La litúrgia és la mateixa i poden anar a la que volen. A Salt hi van més immigrants romanesos i aquí, eslaus, georgians i moldaus, que a Girona és una comunitat important.»
–I de ciutadans nascuts a Catalunya o a l'Estat no n'hi deu haver gaires.
–«Aquí, jo i la meva dona i algun més. A Barcelona són molts més perquè l'església la van formar catalans. Quan va venir la immigració de l'est d'Europa van trobar una església organitzada. A Girona la majoria són de fora perquè no fem proselitisme entre els catòlics romans.»
–Per què ortodox i no catòlic?
–«Si s'és català i fill de l'Església catòlica romana, la diferència seria la voluntat de Déu: vés-hi que falta gent per estirar el carro. La immensa majoria de la gent nascuda aquí pot trobar també els seus camins de Déu a l'Església de Roma. Que llegeixi la Bíblia, els himnes de l'Església, que són de tots! Personalment, penso que l'Església ortodoxa, en paritat de principis, sense corrupció d'anys i poder, respecta molt més la llibertat.»
–M'heu dit que la teologia patrística també és catòlica.
–«Els pares de l'Església, sant Joan Crisòstom, sant Basili..., fan una teologia diferent de la tridentina. Ells reconeixen que l'home és lliure. Per exemple, ells consideren que l'amor fa el matrimoni. Després del concili de Trento va acabar Nuptie consensus facit. És a dir, el consentiment fa el matrimoni. Només en l'última reforma del codi canònic romà es diu que el matrimoni és comunitat de vida i amor. En canvi, en teologia patrística del matrimoni se'n diu sagrament de l'amor: hi ha amor, hi ha matrimoni. Però si no ho ha amor, cap a casa...»
–Voldria parlar d'ecumenisme.
–«Com a cristià només puc dir una cosa: que siguin u. Tot l'esforç perquè totes les esglésies cristianes visquin com una de sola, com Jesucrist volia, el faig. Vaig ser convidat ortodox al concili Tarraconense i hi vaig parlar l'últim dia. El mes d'octubre del 2008 també vaig ser a la presa de possessió del nou bisbe de Girona Francesc Pardo i Artigas a la catedral. L'Església de Roma i l'ortodoxa estem força a prop, però hi ha molt de camí per córrer.»
–Per començar vós sou casat.
–«És un problema de cànon. Aquí, a Occident, el celibat és una tradició antiga; a Orient no es practica: o monjo o casat. Quan un acaba teologia, parla amb el bisbe i li diu què tria. Si es vol casar, no serà capellà fins que es casi. Si l'opció és monjo no es podrà casar. Si quedo vidu, o em faig monjo o penjo la sotana. Quan un noi vol ser capellà i ja és casat, el bisbe entrevista la dona, per veure si està disposada al sacrifici.»
–Per què? Què fa?
–«Ella fa una tasca pastoral important. Aquí li diuen mare; a Grècia és la presbítera... Molts feligresos confien en ella i ella els ajuda...»
–Quins problemes socials teniu a la vostra comunitat? Els afecta la crisi? A l'església hi teniu molts aliments.
–«Hi ha gent immigrada amb molta necessitat. Som col·laboradors del Banc dels Aliments, una entitat molt ben organitzada, que controla molt bé el que s'ha de repartir. Ve gent a demanar ajuda; de moment dotze famílies, però amb la crisi no s'atura, creixen les necessitats.»
–Per què feu poesia?
–«Perquè sóc poeta. La poesia no és cap mèrit; és un do. Faig poesia com Verdaguer o Maragall. Avui la poesia que es ven és la atípica, la no rimada, la lliure, en definitiva. Prefereixo sotmetre'm a l'art: hi has de posar més el cap i, si no, no te'n surts. La poesia típica sembla un fet històric, atípic. Molta gent pot fer poesia lliure, però seguir les normes mètriques és més difícil i no és a l'abast de tothom. Per això he donat a conèixer la meva poesia directament al poble, mitjançant recitals amb guitarra. Quan veig que al poble li agrada em sento feliç.»
–En prepareu algun altre?
–«Ja fa dos anys que preparo Pàtria estimada.»
–És polític?
–«Avui dia els polítics no parlen de pàtria: uns parlen d'independentisme, uns altres de federalisme i uns altres d'autonomia. Reivindico el sentiment de pàtria. No me l'han ensenyat els polítics, sinó la meva mare i la gent que he conegut de petit i els poetes que ho han deixat a la seva obra. El sentiment de pàtria és inamovible i, tant si aconseguim la independència com no, l'haurem de continuar defensant.»


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Més llegides