De mar i de vent

Encara no sóc capaç de deci­dir si el que bufa és xaloc o garbí. Me n'hau­ria de donar ver­go­nya. En tot cas, en arri­bar el ves­pre, si el mar s'allisa i el cel queda en calma, diré que el que estar­ru­fava la superfície ina­ca­ba­ble de blau tacat d'escuma era garbí. El garbí a les set se'n va a dor­mir. Conec la tra­mun­tana, que a Colera és pre­do­mi­nant, i pot­ser sé dife­ren­ciar, pel sen­tit de la rat­lla que dibuixa sobre el mar el recés del cap del Frare o del cap Cer­vera, si el nord decanta més cap a lle­vant –gre­gal– o cap a ponent –mes­tral–. I pot­ser no m'equi­vo­ca­ria gaire quan bufa amb insistència i força el lle­vant, que abra­ona les ona­des con­tra el lito­ral i car­rega l'aire d'humi­tat intensa i engan­xosa.

Aquests dies hem tin­gut alguna mena de vent tos­sut –vent petit, no us penséssiu– de sud-est, causa de per­sis­tent mar de fons que ha xar­bo­tat inten­sa­ment el lito­ral. Aigua força revol­tada, tèrbola, enllo­tada, que no con­vi­dava al bany mal­grat que les altes tem­pe­ra­tu­res el dema­na­ven amb urgència. Els banyis­tes passàvem més estona mirant el mar que en remull. Mirar el mar és com mirar el foc de la llar: no cansa mai. De tota manera, per si de cas, m'he endut a la platja el Qua­dern gris de Pla, que deu ser l'home que més bé ha sabut enten­dre i expli­car el mis­teri dels vents i del mar del nos­tre país. M'he atu­rat en dues fra­ses sol­tes que anota a mit­jans de juny del 1918: «Davant de la mar, un queda sem­pre amb un pam de nas. La mar és impin­ta­ble, indes­crip­ti­ble, ina­fer­ra­ble, incom­pren­si­ble i d'una indi­ferència total». El novem­bre escriu: «El mar és ara una cançó diversa i can­vi­ant, d'una inco­herència sub­til i deli­cada». Ente­sos.

Relle­gir el Qua­dern gris sem­pre resulta gra­ti­fi­cant –des­perta els sen­tits. Pla és un home que sent els pai­sat­ges a través dels cinc sen­tits. La seva dèria per des­co­brir l'adjec­tiu exacte i precís el porta molt sovint a acu­mu­lar-los com si for­mes­sin un seguici, pot­ser com si provés d'anar deli­mi­tant-ne la idea per tots cos­tats. Són adjec­tius acu­mu­la­tius. Acos­tuma a defi­nir amb pre­cisió les for­mes, els colors, els sons, les aro­mes, els sabors, les tex­tu­res de les coses que explica. Al Qua­dern gris –i en tants d'altres papers– en múlti­ples oca­si­ons Josep Pla s'encanta davant el pano­rama d'una vinya tar­do­ral. Com­pro­va­reu si ho bus­queu que cada cop troba tres, qua­tre o cinc adjec­tius nous per expli­car el color de les fulles. Sem­pre dife­rents i sem­pre exac­tes, com hi ha món.

Pel cap de set­mana anun­ci­a­ven tra­mun­tana. Serà un canvi espec­ta­cu­lar, de tem­pe­ra­tura és clar, però també d'aire i de mar. A Per­pinyà, de la tra­mun­tana en diuen vent serè i tenen prou raó. El cel queda esmo­lat, l'aire s'aprima i es torna nítid, d'una trans­parència que acla­para.