“Ens cal una llei pròpia per gestionar el litoral català”

Molt singular. La singularitat és que el domini maritimoterrestre, a part de ser de titularitat estatal, al llarg de les tres dècades l'Estat l'ha gestionat unilateralment. Fins a arribar a extrems surrealistes com ara que els mateixos ajuntaments tenien competències en tot el seu terme municipal menys allà: a les ribes de Cadaqués, si es feia un forat, l'Ajuntament no el podia tapar sense l'autorització de Madrid. Després es transfereixen competències a la Generalitat, però coixeja perquè l'Estat ha transferit la competència i no els recursos.

El que fa la reforma és reduir el domini públic maritimoterrestre. La llei utilitza diverses tècniques per desprotegir: deixa oberta la redefinició dels 8.000 km del domini públic maritimoterrestre de l'Estat. S'haurà d'atermenar de nou i amb nous criteris. Deixa la porta oberta a la desclassificació de molts d'aquests espais. La llei és perjudicial. A Catalunya menys, perquè tenim reglamentacions específiques, com ara els PDUSC, que protegeixen una part important de la costa, però malgrat tot hi ha riscos evidents.

Ho soluciona per als afectats directes; crea molts règims singulars i sense cap visió de conjunt. Crea règims singulars per a Formentera i per a Galícia i desprotegeix deu nuclis del conjunt de 8.000 km de la costa espanyola, com ara Empuriabrava i Platja d'Aro, que ara queden fora del domini públic maritimoterrestre. En canvi, per a la marina de Santa Margarida, a Roses, al costat i molt semblant a la d'Empuriabrava, es crea un règim jurídic específic per a les urbanitzacions maritimoterrestres. Si es crea un règim especial per a Santa Margarida, es podria haver fet per a Empuriabrava. A Platja d'Aro no nego pas que hi hagi una situació singular, però trobaríem centenars de casos similars al llarg del litoral. Es crea un règim de desigualtats que fa de mal justificar.

Entre les conclusions de la tesi, plantejo la necessitat de l'elaboració d'una llei pròpia d'ordenació del litoral català, que serveixi per resoldre alguns dels problemes plantejats. El litoral no és només el domini públic maritimoterrestre, és un concepte més ampli que oscil·la entre uns centenars de metres i algun quilòmetre terra endins. En aquesta franja és on hi ha més pressió demogràfica i on s'ha sofert més pressió urbanitzadora.

Bé, la gent té la percepció que la gran pressió urbanística es produeix durant el franquisme, però el que és cert és que es produeix durant la democràcia. S'accelera de manera evident en l'última dècada. Fruit d'això, molts governs autonòmics es van plantejar la necessitat de frenar aquest procés d'urbanització.

Sí, perquè el litoral és un recurs essencial. Tenim una economia dependent del turisme; si ens carreguem aquest recurs essencial, ens estem carregant la gallina dels ous d'or. Un dels riscos actuals és que els turistes marxin cap a destinacions del Mediterrani més econòmiques i menys transformades. Això ja ho denuncien les patronals del sector turístic des de fa anys.

El que proposo és un model de gestió integrada sobre el model que ja existeix en altres països. Europa promou la gestió integrada i, per cert, la reforma actual de la llei de costes no en diu res. Ara tenim l'Estat que és titular, els ajuntaments encarregats i l'administració autonòmica: tres administracions que actuen sobre un mateix espai, i això genera disfuncions. Proposo un consorci a través del qual les tres administracions gestionin conjuntament l'espai. Permetria polítiques més ambicioses.

Per exemple, l'operació que es va fer amb l'antic Club Med de Cadaqués al cap de Creus: es va comprar i restaurar, i ara és un paratge magnífic que es visita. Això ara sortiria més barat, perquè els preus del mercat immobiliari han caigut en picat i les expropiacions són menys costoses. Un consorci potent podria fer accions com aquesta.

Una llei pròpia significaria que també cal avançar en la fiscalitat. Per exemple, a la Sardenya tenen molt clar que viuen del turisme i van crear tot un seguit d'impostos i taxes vinculats als usos turístics: impost sobre els avions que aterren a l'illa, impost sobre els iots de luxe, sobre els vaixells de creuer que vénen a l'illa, sobre les segones residències... És una línia per explorar, sobretot ara que la relació entre ingressos i despeses és bàsica. Si hem de protegir el litoral com una peça sensible i clau per a la nostra economia, hem d'obtenir ingressos. Un altre exemple són els Estats Units, on fan polítiques de protecció amb incentius i desincentius fiscals. Això es podria fer amb els ajuntaments. Històricament, els ajuntaments per obtenir recursos promovien la urbanització. Si ho volem revertir, els ajuntaments potser trobaran més convenient protegir a canvi d'un incentiu fiscal.

Crec que hi ha una alta sensibilitat social sobre la necessitat de protegir el litoral, entre la societat i entre els partits polítics. Som en un moment complex des del punt de vista del legislador, però sigui pel context actual sigui per un context futur, necessitem una llei pròpia.