Intent de mantenir el diàleg directe amb Francesc i el Vaticà iniciat per Benet XVI
L'Església catalana ha aconseguit l'entesa fluida amb Roma després d'anys d'incomprensió
Cal veure quins bisbes es nomenen a Tortosa i Barcelona
L'Església catalana ha passat de ser menystinguda i desmembrada durant el mandat de Joan Pau II –que va castigar la gosadia dels catalans de convocar un concili propi el 1995– a tenir diàleg directe amb el Vaticà amb Benet XVI. L'Església catalana va viure més supeditada a la Conferència Episcopal Espanyola durant l'etapa de Joan Pau II. El papa polonès, sota la influència dels prelats espanyols més conservadors, va enviar a Catalunya bisbes de fora, va partir l'arxidiòcesi de Barcelona, va reduir el bisbat de Lleida, atiant la polèmica amb Barbastre per les obres d'art, i va diluir l'intent de debat intern que va implicar el concili català dels anys noranta.
En canvi, aprofitant el pontificat de Benet XVI, Catalunya no va dissimular la seva línia més independent i identificada amb el Concili Vaticà II i allunyada de la cúria ultraconservadora espanyola, amb qui, no obstant això, es veu obligada a tractar. El diàleg directe de Catalunya amb el Vaticà, gràcies, sobretot, a les bones relacions dels estaments eclesials catalans –entre els quals figura Montserrat– amb el secretari d'estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, i el president del Pontifici Consell de la Cultura, Gianfraco Ravasi, va culminar amb la consagració de la basílica de la Sagrada Família, on la llengua catalana es va utilitzar com a llengua vehicular i les autoritats catalanes, amb el cardenal Sistach al capdavant, van presidir la cerimònia amb entitat pròpia.
L'atac de banyes de la CEE va fer que, aprofitant la visita a Barcelona, Benet XVI es desplacés prèviament a Santiago de Compostel·la durant unes quantes hores. No podien admetre una visita pontifical només a Catalunya.
L'elecció ara del papa Francesc ha deixat l'Església catalana a l'expectativa perquè, si bé Catalunya ha aconseguit tenir una bona relació amb les altes esferes vaticanes, sembla que no ha aconseguit les mateixes relacions amb la cúria i els estaments intermedis. Per això qualsevol canvi en la cúpula vaticana podria suposar un pas enrere.
Diversos teòlegs dubten que Francesc arraconi els cardenals amb més prestigi que tenien la confiança del seu antecessor. Entre aquests hi ha Ravasi, un dels grans valedors de Catalunya i que manté una sòlida amistat amb càrrecs mitjans catalans.
El nou papa té ara a les seves mans el futur de l'Església a Catalunya, però també de l'Església espanyola, ja que haurà de rellevar, per haver sobrepassat els 75 anys, l'ultraconservador Rouco Varela al capdavant de la CEE. El papa Francesc, que tot i les seves formes dessacralitzadores és considerat conservador, no agrada gaire als ultraconservadors.
El nomenament del bisbe de Tortosa serà indicatiu del tarannà de Francesc, malgrat que probablement l'elecció del prelat tortosí es podria haver cuinat prèviament sota el pontificat de Benet XVI. Però el que segur que passarà per la taula de Francesc serà el de Barcelona, tant la terna de candidats prèvia com l'elegit final. La seu barcelonina té, a més, el càrrec associat de cardenal. Aquesta serà la veritable prova que Francesc manté l'entesa i el diàleg directe amb l'Església catalana iniciats per Benet XVI i entén l'especificitat d'aquesta.