Engabiats pel submarí
Uns 2.000 aficionats es van desplaçar fins al camp del Vila-real amb 27 autocars per donar suport al seu equip
Un cop arribats a la seva destinació, no van parar d'animar i de cantar consignes tenyides d'optimisme en el camí cap a la primera divisió
Tot i la derrota del seu equip, no van caure en el desànim
Gairebé 2.000 aficionats van seguir ahir l'expedició del Girona a Vila-real, conscients del que s'hi jugava l'equip. En quinze hores (el que va durar l'excursió des que van sortir de Girona fins a arribar un altre cop a casa) els seguidors van tenir temps de sobres per passar per molts estats anímics. De l'esperança a la impotència, de la il·lusió a l'eufòria, i al final van veure frustrades les seves esperances de lligar l'ascens ben aviat, després de la derrota de l'equip. De fet, com recordaven alguns abans, potser per curar-se en salut, a priori ja era un enfrontament desigual,
un David contra Goliat.
L'excursió va començar ben d'hora, amb els 27 autocars carregant aficionats a Montilivi, ben abillats amb banderes, bufandes i altres elements distintius del club. A l'autocar, poc soroll, segurament perquè els seguidors havien de ser a Montilivi a les 7 del matí. Entre dormida i dormida, alguna parada per agafar forces a l'autopista, fins a arribar al Grau de Castelló, on van desembarcar tots per dinar. L'expedició gironina va agafar per sorpresa més d'un restaurador. En una fleca, la propietària d'un bar va entrar de pressa cap a les dues: “Quantes barres de pa tens?”, va preguntar a la mestressa. “Quantes en vols?”, li va contestar estranyada. “No ho sé, vint, trenta...! N'han vingut molts de Girona i no en sabíem res!”, va dir la dona del restaurant atabalada. La zona del port, coneguda pels seus establiments de peix, marisc i arrossos de mil i una variants, va quedar aviat envaïda de bufandes, banderes i samarretes vermelles i blanques. Entremig, alguna estelada, però dominant amb molta diferència els colors del Girona. Val a dir que no tot eren aficionats, ja que també es va colar a l'expedició algun veí de Vila-real que estudia a Girona i aprofita que són festes al seu poble.
Al Grau i a Vila-real, els aficionats van deixar la mandra de costat –ja havien descansat prou a l'autocar– i amb la moral a dalt de tot van desfilar pels carrers cantant i cridant “A primera!” i altres frases un pèl més imaginatives com ara “Hemos venido a hundir el submarino”, nom amb el qual es coneix l'equip propietat de l'amo de Mercadona. Un aficionat del Vila-real va advertir uns gironins abans del partit que no guanyarien, precisament perquè Mercadona –van dir– hi ha abocat molts diners. Però això de ser a un pas de primera i heure-se-les amb un Goliat encara va donar més moral als gironins, que es van inventar un nou lema: “Amb el Girona, no pot ni el Mercadona!”
Entre els més beneficiats del desembarcament gironí hi havia, sense cap dubte, els bars i restaurants. Al Grau (a 10 quilòmetres de Vila-real) la zona portuària estava completament envaïda pels gironins, i s'anaven alternant plats de peix i arròs amb crits de “Girona, a primera!”, sobretot quan els que estaven menjant veien passar per davant algú amb els colors del Girona. Però no tot el pressupost se n'anava en menjar. En molts bars la cervesa i els cubates ja corrien alegrement, i n'hi havia que portaven algun got de més i ja intentaven torejar cotxes, cosa que els voluntaris del Girona van tallar ràpidament.
Entrem a la gàbia
Al camp els amfitrions van col·locar l'afició gironina a l'espai que es coneix com “la gàbia”, i que ve a ser això: una caixa de grans dimensions penjada al capdamunt de l'extrem del camp amb una panoràmica excel·lent de les muntanyes. Des d'allà, però, per veure la porteria que hi ha just a sota calia amorrar-se al vidre que fa de pantalla, suposem que perquè no caigui ningú daltabaix. Les expectatives eren molt altes, i les referències a l'ascens, amb cants com ara “hem vingut a acomiadar-nos de segona divisió”, feien pensar que la gesta de guanyar el Mercadona (perdó, el Vila-real) era possible. Però, poc després de començar el partit, el submarí groc va demostrar que no està ni tocat ni enfonsat, amb un gol que avisava els gironins que per jugar a enfonsar vaixells cal afinar molt més la punteria.
A la gàbia, l'afició es va refer aviat del disgust, va inflar el pit amb el repertori de càntics –aquest cop fins i tot amb algun crit d'independència– i va esclatar d'eufòria amb el golàs de Toni Moral en la segona meitat. L'alegria, però, va durar poc. Aviat el submarí groc ja s'havia avançat amb dos gols més. L'afició gironina s'encongia i suposem que aquesta desesperació va fer que algun pare dibuixés un somriure comprensiu al seu fill que no aixeca un metre de terra però que ja cridava coses com “Va, hòstia, que anem perdent”. Ai, les criatures.
A la sortida del camp, la gent del Girona demostra que porta prou
bé la derrota i, més que parlar del partit perdut, ja es fan càbales sobre les possibilitats que encara queden per assolir l'ascens.
L'ambient al carrer en les trobades amb aficionats del Vila-real és en general de companyonia. Els gironins pensen que, al cap i a la fi, perdre entrava dins de les previsions. Els càntics de suport a l'equip continuen fins i tot en el trajecte de tornada a dins dels autocars. Ben mirat, ha estat una jornada molt festiva i gastronòmica i encara no hi ha res perdut.