La lluita silenciosa contra la injustícia

Ferran Alà Salat és fill de les Borges Blanques, va estudiar per a enginyer tècnic d'obres públiques i enginyer tècnic superior de camins, canals i ports a la Universitat Politècnica de Barcelona (UPC), i podríem valorar la seva entrada en el món de la cooperació com a fruit potser de la casualitat, potser de la curiositat, ja que si bé en principi es movia en un terreny indefinit i les inquietuds l'empenyien a conèixer “altres cultures i mons”, per a ell tot va canviar el dia que es va fixar en un cartell d'ESF (Enginyers Sense Fronteres) penjat en una paret del campus de la facultat. Recollia que es faria una xerrada informativa i, pel que explica l'aleshores neòfit, quan va sortir de l'acte es va sentir identificat amb el projecte i es va presentar com a voluntari a l'ONG: “No volia –assegura– que el meu futur es reduís a treballar per a una empresa. Des de la vessant tècnica intentava buscar un component social, i el 2003 vaig començar a col·laborar amb ESF a Barcelona.” Un any més tard, el 2004, i integrat com a estudiant de la UPC en un programa que intentava fomentar la participació de la universitat catalana en els processos de desenvolupament del sud, va fer el primer viatge a l'altra banda del Sàhara per treballar tres mesos a la capital del Camerun, Yaoundé, on va sentir la crida d'Àfrica. Quan va tornar a Catalunya es va mantenir com a membre de suport al grup d'ESF.

Tot i que una beca Erasmus el va portar lluny de la capital catalana, en Ferran va continuar col·laborant amb ESF, fins que el 2007 se li va presentar l'oportunitat d'anar a Moçambic, un dels estats que segons l'informe del PNUD del 2010 presentaven un dels índexs de desenvolupament més baixos del planeta –ocupava la 165a posició d'un total de 169 països analitzats, on la població rural, que representa el 75 % del total, té importants dèficits en els àmbits sanitaris i educatius–. Després d'una primera estada va decidir que era allà on volia treballar. Allà va redactar el treball de fi de carrera, i el febrer del 2008 va tornar a Maputo com a coordinador d'un projecte d'ESF. Va ser l'inici d'una aposta que per ara s'ha allargat sis anys. Des del primer destí a la província d'Inhambane, on va donar suport als camperols, passant per la capital, Maputo, on va gestionar un projecte de millora dels serveis urbans al barri de Maxaquene, o la tornada a Inhambane, on va rehabilitar uns pous per tal de poder millorar l'accés a l'aigua per a ús productiu familiar, en Ferran va continuar treballant fins que les retallades van deixar-lo sense feina, tant a ell com a l'equip de persones amb qui havia col·laborat. Miquel Carrillo, coordinador d'àrees d'ESF Catalunya, ha explicat que es va haver de parar el projecte de construcció de pous i fonts a Moçambic perquè el deute de la Generalitat amb ESF pujava a 1,3 milions d'euros, que no tenien cap garantia de cobrar. Avui, quan ha tornat a Barcelona i fa un curs d'hidrologia subterrània, Ferran Alà no renega del passat: “Un dia –assegura– vaig decidir que em volia dedicar a la cooperació al desenvolupament, i cap allí vaig encarar el camí. Les experiències del Camerun i Moçambic hi van influir, però si hi vaig anar era perquè tenia inquietud. Potser tinc el cap ple d'idees utòpiques, però no suporto les injustícies ni tampoc m'agrada ser protagonista. M'agrada treballar en silenci, estar a la fila del darrere, passar desapercebut.”