Al meu país, la pluja...

Vint d'octu­bre, parada i fonda. És l'any 2013 i u visi­ona per la tele­visió el que està ocor­rent. La gent va pel car­rer amb manega curta, va amb banya­dor per la platja, entra dins de l'aigua del mar, no plou, no hi ha núvols, no fa aire, hi ha molta calma… Sem­bla ser un dia d'estiu, però no, ja fa un mes que ha arri­bat la tar­dor. Una veu en off ens diu que és la tar­dor més calo­rosa i menys plu­josa des de fa un gra­pat d'anys. Cal aigua i fred per als taron­gers de la comarca de la Ribera i d'unes altres comar­ques valen­ci­a­nes. La taronja no acaba de madu­rar. La gent pren el sol i des­a­fia el temps atmosfèric, però si no plou, no serà un bon any d'esclata-sangs.

A u li ve al pen­sa­ment la cançó de Rai­mon que diu “Al meu país, la pluja no sap ploure./ Si plou poc és la sequera, si plou molt és un des­as­tre”. De moment… la sequera.

Poc es pareix enguany a aquell 20 d'octu­bre del 1982. L'any 1982 fou el de l'Esta­tut d'Auto­no­mia de la Comu­ni­tat Valen­ci­ana. Fou l'any de la vin­guda del papa Joan Pau II a les ter­res valen­ci­a­nes. Però també sigué el famós any de riuada en la comarca de la Ribera del Xúquer, més cone­guda com a “la pan­tanà”. Un moment molt tràgic per als valen­ci­ans i les valen­ci­a­nes d'ales­ho­res. El dia 20 d'octu­bre del 1982 plo­via molt. El riu Xúquer arre­ple­gava una gran quan­ti­tat d'aigua. La manca de coor­di­nació tam­poc va aju­dar gens ni mica a evi­tar tot el que va vin­dre. Aigua i més aigua. La presa de Tous s'hi tro­bava a tope en les seues pos­si­bi­li­tats de con­tenció. Hom recorda quan, sent un ado­les­cent, va visi­tar les obres de cons­trucció del pantà, i un home major d'un poble ribe­renc va dir “este pantà serà molt bo per a les ter­res de la Ribera, però com s'hi tren­que veu­rem el que passa”. Fou una sentència pre­mo­nitòria, per desgràcia.

Eixe dia fatídic, cadascú havia anat a la seua rutina per­so­nal i labo­ral. Els hi havia que se n'havien anat a pes­car a l'emba­sa­ment de Tous i que ja no tor­na­rien a casa. A mig­dia algú va dir que la presa estava a tope i que si con­ti­nu­ava plo­vent podria ocórrer una desgràcia. Uns altres apun­ta­ven que podria tren­car-se la presa. Alguna veu indi­cava que no hi havia perill, fins i tot ho deia alguna auto­ri­tat. El bo del cas és que a mit­jan ves­prada tots els pobles de la comarca de la Ribera esta­ven ate­mo­rits. Qui podia se n'anava a algun indret més alt. Hi havia por. Hi havia raó per a tin­dre-la. Per fi la presa es va tren­car (“Socorro. La presa se rompe”). Havia plo­gut molt, la presa es va ero­si­o­nar, no es pogue­ren obrir les com­por­tes... En fi... com deia Rai­mon... un des­as­tre.

Les con­seqüències foren dramàtiques. Gent que va morir, pobles en gran part o total­ment ane­gats, caps aigua per damunt de les cases i dels arbres dels camps, ani­mals morts surant per damunt de l'aigua, car­re­te­res i camins tren­cats... Grans pèrdues econòmiques i una gran sen­sació d'abandó que encara per­dura. Es feren dos pobles nous, cons­truïts en zones més ele­va­des (Benei­xida i Gavarda). L'espec­ta­cle que es podia con­tem­plar el dia de després de la pan­tanà era autènti­ca­ment dan­tesc. La sen­sació d'impotència, de ràbia, de sen­tir-se enga­nyat (cal tin­dre en compte que a hores d'ara encara res­ten alguns assump­tes per resol­dre) ha calat en la població, ha mar­cat un abans i un després. En les con­ver­ses de la gent de la Ribera és molt freqüent sen­tir allò de... “abans de la pan­tanà”, “l'any de la pan­tanà”, “després de la pan­tanà” i fra­ses així. I és que real­ment, el que va ocórrer va ser molt impor­tant, no sols pels diners per­duts (alguns per­de­ren la seua casa, el seu cotxe...), sinó perquè alguns per­de­ren alguns fami­liar i, en algun cas, el sen­ti­ment i la pos­si­bi­li­tat de con­ti­nuar fent la vida en la mateixa casa o en el poble on van nàixer i van viure durant molt de temps.