Setge fins al mar

Capítol 22

El 13 de gener, la lluita es lliurava a la serralada prelitoral que separa la Conca de Barberà de la plana del Camp de Tarragona. El dia abans, s'havia ocupat Montblanc: “Eix central de la resistència roja, ha permès avui accelerar la marxa en tots els sectors.” Des d'allà i sense obstacles geogràfics, l'exèrcit franquista arribaria al mar.

La batalla era, en realitat, diverses batalles, guanyades o perdudes per barrancs i cretes. Al coll de Lilla i des d'un fortí al molló de Miramar, l'artilleria republicana intentava contenir la divisió navarresa de l'exèrcit feixista. No gaire lluny, al muntanyenc poble de Rojals, els republicans van aguantar fins al capvespre. Alguns combats eren fins a la darrera bala: “Un grup entossudit es va fer fort a l'estret de la Vall, al coll de Sabaters i a la cresta de la serreta de Sant Josep, on van resistir un parell de dies més, al cap dels quals els moros van trobar únicament els cadàvers dels sis darrers defensors al costat de dues metralladores i fusells sense munició”, explica l'historiador Andreu Mayayo. A Rojals, els invasors hi van trobar 700 fusells i bombes de mà, juntament amb 9 cadàvers.

A l'altra banda de la muntanya, ja feia alguns dies que ciutadans vallencs s'havien refugiat a les masies. Com Ferran Casas, secretari de l'Ajuntament durant la República. En un llibre, descriu la tensió de l'espera pel desenllaç: “A ple camp, en el silenci del matí, de la tarda, hom percebia l'espetec de l'artilleria... Eren unes explosions seguides, apagades, com si arribessin embolcallades amb cotó fluix...” Pels camins, passaven soldats i demanaven menjar als masos.

Finalment, la resistència al coll de Lilla també es va esfondrar i els requetès van iniciaren el descens a la plana. A mitja tarda, van conquerir Figuerola del Camp, el Pla de Cabra, Fontscaldes, Miramar, Masmolets i Picamoixons. L'exèrcit invasor era a dos quilòmetres de Valls. Aquella nit, algú hi va col·locar, a manera de bandera, un llençol blanc al campanar de l'església de Sant Joan. “Ningú no es va ficar al llit. Amb les portes del carrer ben tancades i embarrades, cada veí, parant l'orella, el cor fet un timbal, escoltava. Un joc de silencis i de sorolls”, descriu Casas.

A les nou del matí del 14 de gener, els republicans van dinamitar el pont del ferrocarril, i els de les carreteres de Lleida, Tarragona i Alió. Més tard, el d'Alcover, nus de comunicacions en direcció a Reus que els feixistes ocuparien aquest mateix dia. També van volar les fàbriques tèxtils vallenques de Rafel Bigorra i part de la de Dasca Boada. Jep Martí, director de l'Arxiu Municipal de Valls, considera que la destrucció de les fàbriques va ser “absurda, perquè estaven en ple funcionament i els propietaris tampoc eren especialment de dretes. Potser pensaven que la guerra encara no havia acabat i les usarien els franquistes”.

A la sortida de Valls, molt a prop de l'actual rotonda en direcció al Vendrell, hi havia una peça cobejada: un aeròdrom militar que la República havia construït el 1937. Disposava de dues pistes i dependències d'allotjament per a 60 persones, segons explica Juan R. Zepeda al llibre Valls i la seva història. Malgrat que el centre urbà de Valls no va ser bombardejat fins aquell dia, feia un mes que l'aeròdrom rebia contundents atacs aeris. Sols el 21 de desembre hi van caure 180 bombes. Les autoritats republicanes, per protegir la població, van construir refugis a la plaça del Blat, al Portal Nou i a la plaça del Carme, entre d'altres. Alguns eren trinxeres, com les del Pati, i d'altres ocupaven cellers i soterranis de cases. Després de l'ocupació, la legió Còndor l'usaria com a base aèria per rematar la guerra.

Cap a les deu del matí, els navarresos entraven a Valls. “Immediatament, uns vallencs col·loquen la bandera, autènticament espanyola, pertanyent al Requetè, amagada des de feia temps, al balcó de l'ajuntament i una altra dalt del campanar”, relata la publicació Crónica de Valls (1941). Ferran Casas explica: “Tota la gent de dreta era ja pels carrers entre exclamacions d'alegria, abraçant-se i barrejant-se amb les forces que els envaïen.” Assenyala que alguns havien estat amagats tres anys en golfes i soterranis. L'endemà, els militars van crear la comissió gestora, presidida per Joan Cusidó Calbet. Es desfermava la repressió exercida sobretot contra membres amb càrrecs polítics durant la República. El 1937, la CNT tenia 1.170 afiliats a Valls. Unes 160 persones van ser empresonades i almenys 19, afusellades. La Falange local es constituiria el 29 de gener.

Aquella tarda van ser ocupats la majoria de pobles de l'Alt Camp i el nord de la Conca de Barberà. Valls va esdevenir un centre de comandament militar, amb la instal·lació de diversos estats majors de l'exèrcit. Superada la cadena de muntanyes, estava oberta la via cap a Tarragona i Reus. Aquella ciutat on l'emperador August deia que hi regnava “l'eterna primavera” quedaria encerclada pels feixistes l'endemà.