La poca memòria del poble

El fort vent d'aquests dies no ha impedit que, algunes estones, hagem pogut fer tertúlia als bars de la plaça; no moltes, perquè alguns han fet turisme i en altres casos perquè la banda estava borratxa. A estones, doncs, hem tingut temps per a la xerrera.

Com era d'esperar, els temes més comentats han estat els de la corrupció: de la monarquia, del PP, de la UGT andalusa... També sobre l'agosarada maniobra de Sacyr a Panamà, i el fracàs de la marca Espanya; sobre la desfeta de l'obra de Calatrava a València. Finalment, avui mateix ha irromput el tema Blasco. En les anàlisis i en les conclusions ha hagut molta coincidència, perquè, a fi de comptes, els tertulians de la plaça tots som de la closca amarga, o siga antimonàrquics, anti-PP, i anti moltes coses (algú és anti-tot).

M'ha sobtat, però, constatar una cosa que havia oblidada, que és la ignorància històrica i la poca memòria que tenim del passat. Sense cap dubte, la ignorància històrica li la devem als plans d'estudi i als mestres, i m'explicaré. Sobre el nostre passat local, crec que encara perdura un poc la por a tocar algunes coses, com qui fou qui durant la dictadura; de fet, algun fantasma franquista passa per davant i pocs se n'adonen de la seua presència.

Els plans d'estudis, des que hi ha democràcia o pseudodemocràcia, han maltractat el tema de la formació “humanística” dels estudiants (història, filosofia, llengües clàssiques), de manera que no saben, moltes vegades, res. Aquestes matèries han estat sacrificades en benefici de les àrees tecnològiques i informàtiques, i crec que aquesta és la tònica de mitja Europa. Els estudiants que han tingut el privilegi de tindre mestres crítics i amb una visió global de la història, han estat uns afortunats, crec.

La gent jove de la tertúlia no acaben de comprendre el que dic i cal explicar-los coses que haurien de ser sabudes, com el que significa la llei de la memòria històrica, o els valors de les pintures de Vicent López de l'església, o la importància de les excavacions que s'han fet a Silla i del museu que s'inaugurarà d'ací uns dies. Etcètera. Explicar tot açò és important i la cultura d'un poble es mesura pel grau del coneixement que té el veïnat de la seua pròpia història.

Comentem que precisament a la ciutat disposem d'una figura cabdal, com és el cronista Josep Antich, amb una interessant obra de recerca i amb moltes publicacions, que haurien de ser més conegudes. Sé, perquè m'ho ha dit el mateix cronista, que té preparats tres llibres més, que no troba qui els publique. L'ajuntament no té pressupost, com sabem, perquè Montoro ens té afonats en la misèria, però hi ha la Diputació, que se'n podria fer càrrec. Com Silla té uns quants peixos grossos, és inexplicable la no publicació d'aquests papers.

En aquest sentit ens informen que el divendres dia 24 es presentarà un llibre a la seu de Compromís (carrer Llibertat), sobre el tema dels bandolers, “Acabaren com Camot”, de Manel Arcos. Com de bandolers n'ha hagut a tots els pobles serà interessant conèixer aquest fenomen social. El llibre tracta del bandoler Camot, que com acabà molt malament, segurament ajusticiat, ha donat peu a l'expressió acabar com Camot, quan volem dir que una cosa acabarà malament.

Precisament el cronista Antich ens podrà explicar, si ve a l'acte, qui era el siller Juan Parra ‘parreta', penjat a València en la forca del mercat en 1657, per bandoler. Quedem, doncs, tots els tertulians que anirem a la presentació del llibre.

Avui, que és l'endemà del dia de Reis, ha fet bo, com els darrers dies en general,. Els xiquets han tingut l'ocasió de jugar amb els regals que han rebut, encara que algú fa l'observació que enguany no ha hagut tanta abundància de joguines com altres anys, sense cap dubte perquè la crisi s'ha fet notar també en aquest capítol domèstic.

El darrer tema que tractem és si hi ha un caràcter mediterrani, que ens iguala. Com és Primi qui ho planteja diu que es refereix “des de la península, fins als sicilians i més enllà encara”, jo advertisc que aquest tema es presta a fer maniobres intel·lectuals molt perilloses, com parlar d'Espanya com si fora una unitat nacional. Què té a veure un gallec, o un castellà, amb un valencià? Seria més raonable referir-nos al Mediterrani com a marc estricte d'aquesta possibilitat.

Primi està d'acord i centrats en el marc mediterrani algú constata el fet que no són iguals les reaccions de Catalunya, o de les Illes, davant de l'agressió lingüística de l'Estat, que la dels valencians. Com el tema dóna per a molt, especialment perquè algú demana si sabem res dels occitans, o dels corsos, o dels sards, quedem per a continuar parlant-ne un altre dia.