Societat

La primera gran crida d'Escòcia

No per la fanfàrria de les trom­pe­tes / tam­poc pel so de les gai­tes / ni per l'ofe­ri­ment de refugi / ni per veure els seus noms il·lumi­nats. / La seva crida va ser un plor d'angoixa / des dels cors de la gent d'Espa­nya / que alguns van pagar amb les seves vides, / és veri­tat que el seu sacri­fici no va ser en va.” És la ins­cripció d'una placa als cèntrics jar­dins de Prin­cess Street d'Edim­burg, eri­gida fa tres dècades per l'Asso­ci­ació de Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals, que recorda i home­natja la par­ti­ci­pació de sol­dats esco­ce­sos en el batalló britànic durant la Guerra Civil espa­nyola. De fet, aquest és un més de la vin­tena de memo­ri­als que hi ha eri­gits arreu d'Escòcia –entre els quals el més des­ta­cat és l'estàtua que Glas­gow va aixe­car el 1980 a La Pasi­o­na­ria–, que tes­ti­mo­nien la impli­cació del país en la lluita per la República i con­tra el fei­xisme. I és que en una nació que és i ha estat històrica­ment d'esquer­res, i en una època, els anys trenta, en què les llui­tes soci­als al car­rer van estar tant a l'ordre del dia com a Bar­ce­lona, l'alçament fei­xista a Espa­nya no va pas­sar gens des­a­per­ce­but, i de seguida s'hi van començar a orga­nit­zar cam­pa­nyes huma­nitàries d'ajut, que de fet no ces­sa­rien fins al final de les hos­ti­li­tats.

Tot i que el Regne Unit, igual que França, sig­nava l'agost de 1936 un trac­tat de no-inter­venció, es cal­cula que uns 2.400 volun­ta­ris van allis­tar-se a les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­na­lis­tes per llui­tar pel bàndol repu­blicà. D'ells, en pro­porció a la població, que tot just suposa un 10% del glo­bal britànic, els més impli­cats serien els esco­ce­sos, també reco­ne­guts des de temps ances­trals per la seva valen­tia al front. Hi van apor­tar ofi­ci­al­ment uns 550 homes. Gai­rebé un terç no va tor­nar mai. “Va ser una cam­pa­nya col·lec­tiva, un movi­ment de base com pro­ba­ble­ment no s'havia vist mai abans”, explica l'his­to­ri­a­dor Daniel Gray, en el seu lli­bre Homage to Cale­do­nia. “Va ser un capítol total­ment gloriós, sovint tràgic, de la història no escrita d'Escòcia”, con­clou. Ree­di­tat el 2013, el lli­bre va ser publi­cat per pri­mer cop el 2008, uns mesos després que morís a Edim­burg Steve Fullar­ton, l'últim d'aquests bri­ga­dis­tes sovint anònims. A tots ells pretén ser un home­natge, com ho és també, per exem­ple, el disc reco­pi­la­tori amb cançons que els esco­ce­sos can­ta­ven al front, edi­tat l'estiu del 2012 amb motiu dels 75 anys d'algu­nes de les bata­lles més cru­en­tes, com la de la vall del Jarama. La mobi­lit­zació per la II Guerra Mun­dial i el seu dolorós record sovint ho tapa tot al país, però Escòcia també manté una orgu­llosa memòria històrica sobre la seva impli­cació a Espa­nya a favor de la democràcia. Uns llaços que, per raons de país ben cone­gu­des, seguei­xen avui ben vius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.