Joves emboscats que no volien anar al front
A mesura que les tropes franquistes avançaven sobre Catalunya surten dels amagatalls els emboscats catalans: homes en edat militar que van defugir la mobilització ordenada per les autoritats republicanes i que s'amagaven, bé en alguns racons de les cases, o bé, sobretot en les àrees rurals, pels boscos i les muntanyes. D'aquests casos, n'hi havia hagut a tot el territori de l'Estat i per part de desobedients a tots dos bàndols. A partir de la primavera del 38, però, el fenomen va augmentar de manera considerable arreu de Catalunya, especialment a comarques com ara el Solsonès, la Garrotxa, les Guilleries i el Montseny, el Gironès, les Muntanyes de Prades i la conca mitjana i alta del Gaià.
Les motivacions a Catalunya podien ser diverses: n'hi havia que simplement volien evitar la guerra, o bé incorporar-s'hi just en el moment en què el bàndol en què hauria de militar estava en clara decadència, però en altres casos hi havia també motius ideològics: fills de petits o grans propietaris en zones rurals on no se sentien gens identificats amb els milicians i comissaris republicans que s'hi presentaven durant el conflicte i les notícies sobre la crema d'esglésies i convents que arribaven a aquestes zones d'un substrat carlí encara viu aleshores, segons va recollir de testimonis la historiadora Esther Miralles al seu treball Emboscats (Ara Llibres, 2013). Els fugitius solien rebre l'ajuda dels veïns de la zona, que els donaven menjar i els ocultaven quan era necessari.
La seva vida, però, no era gens fàcil. Sobretot els de zones urbanes i que havien d'estar amagats a les cases, evitant escorcolls i sortint a estirar les cames només a les nits i encara no sempre, segons explica l'historiador Joan Villarroya: molts d'ells van arribar al límit de la seva resistència i quan el govern de la República va dictar una amnistia per a tots aquells que s'hi presentessin voluntaris entre el 18 d'agost i el 15 de setembre de 1938, molts d'ells ho van fer. Va ser l'única oportunitat. O això, o esperar la fi de la guerra amb una victòria del bàndol oponent, com va passar. Les autoritats republicanes no només perseguien els pròfugs, sinó també els familiars, de vegades de manera indiscriminada, pressionant-los amb multes, confiscacions, allotjament de tropes, pèrdua de la cartilla de racionament, entre altres càstigs.
Els emboscats no sempre tenien una actitud passiva. Alguns van aconseguir armes i van protagonitzar enfrontaments amb les forces d'ordre públic i contra les persones identificades amb la causa republicana que els denunciaven. Per exemple, els emboscats van atemptar contra la vida dels alcaldes, caps dels comitès i jutges populars dels pobles de Vilanova de Prades, Joanetes, Vilobí d'Onyar, Graugés i Clariana. El fenomen era tan estès que Franco es va arribar a plantejar la possibilitat d'organitzar-los com una guerrilla potent a la rereguarda republicana, però les dificultats per armar-los el va fer desistir de la idea.
