31 de gener del 1939
L'inici del dur camí de l'exili
Capítol 41
L'abril del 1938 les tropes franquistes van iniciar l'assalt definitiu a Catalunya i ho van fer concentrant les forces a les Terres de l'Ebre. El 15 d'abril, els revoltats van aconseguir dividir el territori republicà en dos i obtenir una sortida al mar. Lluny d'aturar l'ofensiva els nacionals van ocupar en pocs dies Amposta i altres poblacions de la riba esquerra de l'Ebre.
L'arribada dels franquistes va propiciar l'aparició dels primers refugiats catalans, que van fugir a territori amic per evitar les represàlies dels conqueridors, per bé que mesos abans que es consumés la caiguda del primer territori republicà català ja s'havia iniciat un cert èxode. Era a poques setmanes que s'iniciés la batalla més sagnant de tota la Guerra Civil: la batalla de l'Ebre.
Entre el març i l'agost del 1938 es va documentar la presència al Priorat de desplaçats de les Terres d'Ebre i de la Ribera d'Ebre a Vilanova i la Geltrú. Aquests catalans que fugien de la repressió franquista s'afegien a la corrua de ciutadans d'altres parts de l'Estat que havien arribat al Principat fent servir tota mena de mitjans: marítims, terrestres i ferroviaris.
D'aquests primers dies d'exili intern català en resten testimonis com el de Francisco Sanjuan, falangista que acabaria sent alcalde de Flix, que constata que un 80% de les cases estaven tancades i que la gent fugia camp a través carretejant, com podia, les seves pertinences.
Cal constatar que l'exili es va produir en dues direccions. Així com centenars de catalans van marxar a les zones segures republicanes, d'altres que estaven en territori republicà van fer el viatge just en direcció contrària. Molts que es consideraven nacionals van fugir cap a la zona d'operacions de la batalla de l'Ebre o l'Aragó. Paradoxalment, alguns d'aquests exiliats es van trobar que els franquistes, lluny de rebre'ls amb els braços oberts, els van obligar a fortificar poblacions conquerides, com va passar a Gandesa i Vilalba.
Exiliats il·lustres
Entre els primers exiliats de la Catalunya del sud hi havia tota mena de ciutadans, també alguns tarragonins il·lustres, entre els quals destacaven Antoni Rovira i Virgili, president del Parlament de Catalunya; Ramon Nogués, primer president de la Diputació republicana; Artur Bladé i Desumvila, escriptor; el violoncel·lista Pau Casals, i qui va ser ministre d'Educació, Marcel·lí Domingo. També hi hauria càrrecs públics municipals, com els mateixos alcaldes de Tarragona i Tortosa. Com a conseqüència de l'enfrontament bèl·lic també es va exiliar el cardenal Vidal i Barraquer, que acabaria el seus dies a Suïssa. El religiós va ser empresonat a Montblanc en plena febre anticlerical, i va ser alliberat per la mediació del mateix president Companys, que el va fer portar sa i estalvi a Barcelona, des d'on abandonaria el país per via marítima. Pel seu caràcter liberal i democràtic no era ben vist pel franquisme i per això mai va poder tornar a Catalunya i va morir a l'exili.
El 15 de gener del 1939 va caure Tarragona, fet que presagiava que la capital catalana no trigaria gaire a córrer la mateixa sort, i amb aquesta la resta de l'Espanya fidel a la República. Aquest temor va produir el que els historiadors han qualificat de prematura i desorganitzada evacuació de la capital catalana cap a les comarques gironines. Figueres es convertiria en un dels punts de destinació principal, per la seva proximitat a la frontera.
Fugien els ciutadans, les autoritats i també els militars, sabedors d'una derrota segura. Tots marxaven com podien, amb un únic pensament: arribar a la frontera i creuar-la. No són només ciutadans catalans els que buscaven l'acollida francesa, també s'hi ha de sumar el prop d'un milió d'habitants de la resta de l'Estat que des que va començar l'ensulsiada militar s'havia refugiat a Catalunya fugint de les hostilitats al seu territori.
La caiguda de Barcelona el 26 de gener del 1939 va accelerar l'èxode encara més. Els camins i les carreteres que unien Catalunya amb França van quedar col·lapsats per milers de persones que majoritàriament a peu, o com a molt en petits carretons, carregats amb ben poques pertinences, feien un viatge que no sabien si seria només d'anada.
El mateix dia que queia Barcelona arribava a la frontera un grup de refugiats de Puigpelat, un petit poble de l'Alt Camp, que havia iniciat l'èxode setze dies abans. Quan van marxar del seu municipi creien que la tranquil·litat els esperaria en terres gironines, però els fets els van empènyer a seguir el viatge més enllà del Principat sense aturar-se ni un moment. Ells, com moltes altres famílies, sobretot dones (els marits eren combatent), nens i gent gran, es van trobar que abans de creuar havien de deixar tot allò que havien carretejat. Només els deixaven passar amb el que portaven a sobre i algunes mantes. Els exiliats creuaven per la costa fins a Cervera de la Marenda; per la carretera de Girona a Perpinyà fins al Pertús; per Ripoll fins a Prats de Molló i d'allà al coll d'Ares; la Guingueta esperava els que fugien per la Cerdanya.
Les dures condicions dels mesos d'hivern van agreujar el patiment dels refugiats, alguns dels quals no van poder sobreviure al viatge. La pluja, el fred, la neu i l'escassedat d'aliments no eren l'únic enemic. L'aviació feixista castigava les columnes d'exiliats i els pobles que travessaven camí de França.
El país veí no era pas cap paradís. El govern francès es va negar inicialment a obrir les fronteres. Només la nit del 27 al 28 de gener va permetre el pas de dones i criatures. Desbordats, tres dies més tard haurien de deixar passar els ferits i després qualsevol exiliat. Les condicions de l'acolliment serien penoses. Els exiliats catalans s'amuntegarien en camps de refugiats en condicions infrahumanes.
