Joan Comorera, activista i conseller, el ‘Lenin català'
Joan Comorera i Solé és sense cap mena de dubte una de les figures polítiques més rellevants del segle XX i alhora una de les més oblidades per l'imaginari col·lectiu. Nascut a Cervera el 1894, va estudiar magisteri i, fins i tot, va crear una escola laica i democràtica a la seva ciutat natal, que no va prosperar. La seva vocació de mestre va donar pas a un activisme polític que el caracteritzaria tota la seva vida, ja fos des del periodisme des de diversos mitjans o a la primera línia de la política del país.
El seu activisme des de l'adolescència li comportaria detencions i exilis diversos a París, l'Argentina i l'Uruguai, per esquivar possibles represàlies. Defensor a ultrança del moviment obrer i de la necessitat de dotar aquest moviment d'un partit polític que l'ajudés a assolir uns ideals marcats per la seva clara convicció democràtica i catalanista, el retorn de Comorera a Catalunya es produeix a l'estiu del 1931 amb l'eufòria de la República, i s'erigeix com a líder de la Unió Socialista de Catalunya (USC). Emmarcat en aquesta formació, serà una de les peces clau dels governs de Lluís Companys, del qual serà conseller de diverses carteres des del 1934. No en va, aquest infatigable treballador és un dels acompanyants del president Companys a la coneguda fotografia entre reixes, pels fets d'octubre.
La necessitat d'unir les forces dels corrents socialistes provoca que a les eleccions del 1936 Comorera entri de diputat en la candidatura del Front d'Esquerres, on també seria conseller del govern català. L'inici de la guerra provoca que s'acceleri el procés d'unificació de partits i el 24 de juliol neix oficialment el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual assumeix la secretaria general. Tot i això, les lluites amb la CNT i el POUM prosseguirien i la pretesa unió obrera seria massa feble. Això sí, el PSUC va anar guanyant poder polític i Comorera va veure clar que era cabdal la lluita antifeixista com ho definia la frase: “Guanyar la guerra per damunt de tot i abans de res.” Perduda la guerra i amb el PSUC convertit en la secció catalana de la Internacional Comunista, Comorera va adoptar el compromís de “bolxevitzar” el partit i van créixer els recels de personatges com Dolores Ibárruri, La Pasionaria, o Santiago Carrillo, que no combregaven amb la línia independent del PSUC. Les lluites intestines acabarien amb l'expulsió de Comorera el 1949, acusat de “titista” i de “petitburgès”. El llarg exili acabaria el 1951 quan torna d'incògnit a Catalunya, on seguiria el combat ideològic. L'aventura s'acabava amb la detenció del 1954, quan el diari La Premsa titulava així: “Joan Comorera, el Lenin català, detingut a Barcelona”. Condemnat a trenta anys de presó, Comorera acabaria morint el 1958 al penal de Burgos, on va arribar greument malalt.
