La darrera reunió de les Corts

Capítol 42

A dos quarts d'onze de la nit del dimecres 1 de febrer es van reunir per darrera vegada les Corts republicanes. Abans s'havien reunit dues vegades en territori català. El mes de febrer del 1938 al monestir de Montserrat i el mes d'octubre del mateix any al monestir de Sant Cugat. L'indret escollit van ser les cavallerisses, del castell de Sant Ferran de Figueres, que oferien una bona protecció en cas de bombardeig i que els carrabiners van arreglar per tal que la reunió presidida per Martínez Barrios és pogués celebrar. Molt pocs dies abans, Josep Tarradellas, acompanyat d'Antoni M. Sbert, havia anat al castell i hi havia preguntat per la situació. La seva opinió sobre l'ambient i el govern central era d'una duresa extrema: “Això no és un govern, sinó una colla de ximples o de covards. Sbert i jo hem marxat escruixits. És clar, però, que dintre el castell, amb bon menjar i ben guardats, sense veure la gran tragèdia, tot és fàcil i bonic.”

Físicament hi van assistir 62 diputats, entre ells l'empordanès i exalcalde de Girona Miquel Santaló, i 106 van enviar el seu suport incondicional als acords que es prenguessin. En un ambient gèlid, era ple hivern i la majoria dels diputats no es van poder treure l'abric, i d'absoluta derrota, el cap del govern, Juan Negrín, esgotat i alhora emocionat, va pronunciar un discurs on de nou oferia establir negociacions de pau amb unes úniques tres condicions: la garantia de la independència d'Espanya respecte a qualsevol influència estrangera, la garantia que seria el poble espanyol el que decidiria el seu destí i la garantia que acabada la guerra havien d'acabar les persecucions i represàlies i iniciar una tasca de reconciliació nacional com a punt de partida per construir una pau duradora. No cal dir que aquesta proposta no sols no va ser considerada pels quasi guanyadors de la guerra, sinó que el mateix president de la República, Manuel Azaña, va dir: “Negrín va pronunciar un discurs que mereixeria qualificar-se de gedeònic, si les circumstàncies no li donessin el caràcter d'una bufonada sinistra. Va arribar a dir que el millor plebiscit a favor del govern era el fet de la fuga general de la població, davant dels invasors. Ningú es va sentir injuriat en el seu bon sentit en sentir un despropòsit tan gran, que en boca d'un observador, aliè al nostre drama, hauria estat d'un humanisme atroç.” Aquestes crítiques fetes a posteriori no van impedir que el govern aconseguís la ratificació de la confiança de tots els grups parlamentaris, que li van encomanar la tasca de perseverar en la defensa de la integritat i sobirania de la República espanyola.

Alguns dels presents ens van deixar la seva opinió d'aquesta darrera reunió. Una d'ells era Mariano Ansó, ministre de Justícia: “La reunió d'unes Corts reduïdes al grup de diputats allí presents, pretenent salvar amb frases patriòtiques altisonants l'avenir d'una legalitat ja condemnada de manera irremeiable per la descomposició del règim; el drama esgarrifós d'un poble fustigat por les bombes, i, pitjor encara, per la proximitat d'un enemic que els estalona.”

Aquesta proximitat va fer que, en acabar la reunió, una gran majoria dels diputats s'apressessin a passar la frontera. Quan a partir del matí següent el fet va ser conegut per la gent que era a Figueres o que hi passava, va augmentar el pànic i molts van accelerar la marxa cap a la seguretat de la frontera francesa.

El govern català havia sortit de Barcelona el 24 de gener, i després de diverses vicissituds i una breu estada entre Arbúcies i Sant Hilari de Sacalm, la majoria dels seus membres, així com un nombrós grup d'intel·lectuals, es van instal·lar al mas Perxés, al municipi de l'Agullana.

El govern de la Generalitat no s'havia reunit des de la sortida de Barcelona. Les pressions dels consellers del PSUC sobre el president Companys perquè reunís el govern no van ser ateses. La realitat era que la resta de partits que en formaven part, Esquerra Republicana i Acció Catalana, consideraven que el govern de front popular no existia realment des de la crisi de l'agost del 1938. El que volien aquests partits era l'exclusió dels comunistes del govern i la formació d'un de nou compost per republicans liberals.

D'altra banda, un grup de diputats del Parlament català van fer una reunió a Olot el 26 de gener, el mateix dia que Barcelona era ocupada pels franquistes. La reunió va ser molt tensa i plena de retrets. Algun diputat es queixava de la situació en què es trobaven molts dels seus companys, malgrat que la minoria política va gaudir sempre d'una posició de privilegi en la ruta envers l'exili, respecte a la massa de població anònima que feia el mateix camí. El president del Parlament, Josep Irla, que després de l'execució de Companys el substituiria com a president de la Generalitat, va presentar la dimissió del seu càrrec, que no va ser acceptada. Aquestes dissensions entre els parlamentaris i els partits que formaven el govern de la Generalitat eren el preludi del que seria la política dels exiliats en els pròxims anys.

També aquests darrers dies de la guerra a Catalunya es va produir un fet que repercutiria en la situació de la Generalitat a l'exili i l'afebliria. Ens referim al lliurament del fons de la tresoreria de la Generalitat de Catalunya al govern Negrín. Aquest lliurament es va produir a Figueres el 2 de febrer. D'aquesta manera, la Generalitat va marxar a l'exili mancada de recursos i, segons els mots de Pi i Sunyer, va quedar sotmesa a un règim de concessions mesquines. Les promeses de Negrín en el sentit que la Generalitat a l'exili tindria una intervenció directa en l'administració dels béns de la República per tal que pogués atendre les necessitats dels refugiats catalans i de la mateixa institució, no es van complir, com tampoc no es va complir el compromís de crear a l'exili un organisme central republicà, denominat Consell dels Cinc Presidents, el de la República, el de les Corts republicanes, el del govern de la República, el de Catalunya i el d'Euskadi.