Un país fent camí nord enllà

Capítol 48

El dia 20 de gener del 1939, Lluís Companys, president de la Generalitat, es va dirigir als catalans per darrera vegada a petició del cap de govern, Juan Negrín. En aquesta al·locució radiada Companys va encoratjar la població a resistir. La crida va ser inútil i, dos dies després, Negrín explicava a Companys la gravetat de la situació militar i la conveniència d'evacuar Barcelona. El govern reconeixia l'imminent derrota i que el que calia fer era marxar cap a la frontera i l'exili en l'inici d'un èxode sense precedents en la història del nostre país.

Malgrat que des de les Terres de Ponent i de les comarques tarragonines ja feia dies que l'èxode havia començat, no va ser fins a l'ordre d'evacuar la Ciutat Comtal –seu dels governs espanyol, d'Euskadi i Catalunya i on vivia més de la meitat de la població de Catalunya– que milers de persones van agafar qualsevol mitjà de transport o van anar a peu per marxar nord enllà. Els centres oficials i les oficines de l'administració van quedar abandonats. La fugida cap a la seguretat de la frontera va ser una epopeia. Era l'èxode d'un país sencer.

Tots els camins i carreteres que conduïen a França eren plens de gent: homes, dones i criatures que portaven a sobre les poques pertinences que podien dur. Antoni Rovira i Virgili va immortalitzar les hores d'aquell èxode en el seu dietari: “Carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d'aviram. Cada carro és una família que se'n va; cada renglera de carros és una vila que es buida.” Però la major part d'aquests carros, mobles i matalassos van restar als llindars de les carreteres. A la frontera, la gran majoria de la gent hi va arribar només amb la roba que portava a sobre. La situació era desoladora. Les vies principals d'accés a França eren els passos fronterers de Cervera de la Marenda, a la carretera de la costa; el Portús, a la carretera de Girona a Perpinyà; el coll d'Ares, a la carretera de Ripoll a Prats de Molló, i la Guingueta, a la Cerdanya. Tots aquests passos fronterers van ser testimonis muts d'aquest drama col·lectiu. L'època de l'any, amb molts d'aquests passos nevats, augmentava les dificultats. La manca de menjar, les llargues caminades i dormir al ras van fer que centenars de persones no poguessin suportar tantes penalitats i morissin pel camí. Un document conservat a l'ajuntament de Prats de Molló és testimoni fidel del que va ser el pas de la frontera en ple hivern. Per Prats de Molló, hi van passar gairebé 100.000 persones i també van creuar entre 15.000 i 25.000 caps de bestiar.

A aquest panorama desolador, cal afegir-hi que l'aviació franquista va continuar bombardejant i metrallant les llargues corrues de fugitius i la majoria de pobles i ciutats del nord de Girona, i va causar centenars de morts i ferits en uns atacs innecessaris i injustificables.

El govern català havia sortit de Barcelona el 24 de gener i després d'una breu estada entre Arbúcies i Sant Hilari de Sacalm la majoria dels seus membres, així com un nombrós grup d'intel·lectuals, es van instal·lar al mas Perxés, a Agullana.

Els milers de persones que arribaven a la frontera francesa es van trobar amb la negativa de les autoritats franceses, que els impedien travessar-la. No va ser fins a la nit del 27 al 28 de gener que la frontera es va obrir, solament per a les dones i les criatures. Les previsions que només creuarien la frontera 2.000 persones per dia van quedar ràpidament superades. Les ordres de pas restrictives van ser ampliades, tres dies després, als ferits, i finalment a tothom.

Les tropes republicanes van ser autoritzades a creuar la frontera a mitja tarda del 5 de febrer. La primera nit la van passar uns 20.000 combatents. Però amb pocs dies van ser més de 200.000 els soldats que van arribar a França. Entre ells Ferran Font, besoncle meu, que fugia des de Manresa i que havia perdut contacte amb la seva unitat. A la ratlla de la frontera a la Jonquera va tornar a veure el seu cap, que li va dir: “Vinga, Font, de pressa, de pressa! Tot s'acabat.”

En aquests moments molts dels exiliats eren conscients que potser passarien anys abans no poguessin tornar a Catalunya. Un d'ells, el badaloní Joan Manent, militant de la CNT, secretari particular de Joan Peiró i alcalde de la seva ciutat, tot just creuada la frontera escrivia: “Pobra Catalunya! És possible que passin molts anys sense que pugui tornar-te a veure. Potser mai més. Si així fos, procuraré d'ensenyar al meu fill, com a català que també és, que l'estimi com jo l'he estimada sempre. Una Catalunya lliure i liberal, oberta a tot el món civilitzat.”

En els darrers dies de la guerra es va produir un fet que afebliria la situació de la Generalitat a l'exili: el lliurament del fons de la tresoreria de la Generalitat al govern Negrín. Aquest lliurament es va produir a Figueres el 2 de febrer, l'endemà que en una de les quadres del castell de Sant Ferran s'hi celebrés la darrera sessió plenària de les Corts de la República. Així la Generalitat va passar a l'exili mancada de recursos i, segons els mots de Pi i Sunyer, va quedar sotmesa a un règim de concessions mesquines. Cap promesa de Negrín es va complir. Ni la Generalitat a l'exili va tenir una intervenció directa en l'administració dels béns de la República, ni va poder atendre les necessitats dels refugiats catalans i de la mateixa institució, ni tampoc no es va crear el Consell dels Cinc Presidents: el de la República, el de les Corts, el del govern de la República, el de la Generalitat i el d'Euskadi.

Si els exiliats pensaven que en arribar a França les seves penúries s'haurien acabat, estaven molt equivocats. El que els esperava eren els sorrals de les platges del Rosselló convertits en camps de concentració.