Entre solidaritat i menyspreu

Capítol 60

Després de ser rebuts a cops per les tropes senegaleses de l'exèrcit francès a la frontera, quan França va deixar entrar els fugitius “cap casa del Pertús no va voler obrir la porta quan les mares demanaven si podien protegir del fred els infants durant la primera nit en territori francès”, explicava Frederica Montseny, la líder anarcosindicalista, al llibre Vous avez la mémoire courte... de Grandó, Queralt i Febrés editat a Perpinyà l'any 1981. Al mateix temps la jove mestra del Pertús, Lucette Pla Justafré, militant socialista, sentia “vergonya” de l'actitud de la majoria d'habitants, de l'exèrcit i de les autoritats franceses. La mestra va arribar a falsificar documents per aconseguir carburant per evacuar refugiats ferits i mainada, i participaria més tard en les xarxes d'ajuda humanitària. Un nombre reduït de refugiats també van aconseguir l'ajuda de rossellonesos que militaven en organitzacions llibertàries o de l'esquerra francesa, els van ajudar a franquejar controls en territori francès i els van trobar destinacions i amagatalls per impedir que anessin a parar als camps de concentració.

Els camps d'internament en territori de la Catalunya del Nord –Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès– van ser imposats pel govern francès contra la voluntat dels municipis i del Consell General dels Pirineus Orientals. Aquest organisme, equivalent a una diputació, va adoptar una resolució per unanimitat, el 8 de maig, queixant-se que el govern no havia tingut en compte l'opinió dels càrrecs electes del territori.

Entre la població de les comarques nord-catalanes hi va haver tota mena de reaccions i actituds davant l'arribada dels refugiats. Anaven des de la solidaritat política i l'ajuda humanitària fins al menyspreu i la por als “rojos i anarquistes” fomentada en gran part per la premsa perpinyanesa, de caràcter marcadament dretà i favorable –més o menys obertament– a la insurgència franquista. A les cròniques de l'arribada dels refugiats a la frontera, aparegudes al diari l'Indépendant, s'hi podien llegir frases com ara: “Mirant passar aquesta tropa o més aviat aquest ramat [...] preocupat només per emportar-se una maleta molt sovint plena de riqueses d'origen dubtós.” La societat de la Catalunya del Nord (el departament francès dels Pirineus Orientals) era, llavors, rural i vivia en una situació estable i relativament confortable. La guerra que hi havia a l'altre costat de la frontera no la concernia. L'arribada sobtada de centenars de milers de refugiats fugitius –en un nombre que superaria el dels habitants, que era llavors de 223.000– va representar un xoc per a la població i va encendre grans suspicàcies i rebuig al mateix temps que llàstima i compassió.

El que va ser conseller de finances de la Generalitat, Andreu Capdevila, va escriure: “[Passant per Banyuls de la Marenda] els comerciants ens miraven amb menyspreu i hostilitat, però els pescadors ens demostraven la seva simpatia.” La cantant Teresa Rebull recorda que a Prats de Molló el grup amb el que va passar la frontera va trucar a una porta i que el propietari els va dir simplement: “Pugeu, l'arròs està al foc.” A Argelers els habitants tancaven totes les portes per por a “la lladregada d'Espanya”, segons l'anarquista Joan Ferrer. La premsa –sobretot la catòlica i la d'extrema dreta, molt influent llavors a França– va anar pujant el to i d'una pietat inicial va passar a una hostilitat declarada vers els refugiats. El setmanari Le Roussillon deia sense embuts, el 4 de febrer del 39, que es tractava d'una “invasió del Rosselló per bandes marxistes.” El diari La Démocratie esmentava el 18 de març que els refugiats que no estaven tancats als camps amagaven armes, posant l'exemple de “dones amb fusells dins sacs i ferits que els cauen les armes quan se'ls desvesteix”. La premsa nord-catalana d'esquerres temia, d'altra banda, “la invasió dels feixistes espanyols i italians, perseguint els republicans”, tal com es podia llegit al diari comunista Le Travailleur Catalan el 25 de febrer. Amb la retirada republicana van arribar també a la frontera, el 8 de febrer, dos mil soldats franquistes presoners, que van ser conduits a camps especials per a qui volia tornar “amb Franco”.

En una missa feta per als franquistes a Elna –amb sermó en català– el canonge rossellonès Jampy esmentava els capellans assassinats pels “rojos” i “l'Espanya santa” que seria “regenerada i purificada”. Als pobles que envoltaven els camps van produir-se estralls, robatoris i baralles. La població nord-catalana es queixava, sobretot, que vinyes i boscos eren “arrasats” pels refugiats per fer llenya. Gent de dreta escrivia cartes als diaris queixant-se de “l'arrogància” dels “rojos i anarquistes” que passaven pels pobles “cantant La Internacional amb el puny alçat.” Davant el clima de rebuig que s'amplificava, l'esquerra rossellonesa va crear al mes de febrer el Comité d'Aide et d'Accueil aus réfugiés, que, entre altres iniciatives, demanava que cada família nord-catalana donés “un sostre a un infant refugiat”.

Els atacs de la premsa conservadora es van fer cada cop més virulents. L'Indépendant esmentava “la insolència i la ingratitud amb què els refugiats republicans espanyols” responien “a la caritat de la població”. La publicació d'extrema dreta rossellonesa Somatent temia per la situació “de les dones i infants davant els desertors de l'Espanya republicana” i preconitzava que s'entreguessin tots els refugiats a Franco. Al mateix temps, el diari comunista Le Travailleur Catalan lamentava: “La Catalogne libre a fini d'exister et la repression fasciste s'exerce. [...] Mais la Catalogne renaîtra elle retrouvera ses libertés et sa fière indépendance”, i introduïa el català a les seves planes per dir, en majúscules: “Catalunya, malgrat l'adversitat del moment, no pots morir...”