Una multa de 5.000 pessetes a Pompeu Fabra

Un de tants casos que exem­pli­fica l'espi­ral deli­rant puni­tiva que va apli­car el fran­quisme mit­jançant aquesta juris­dicció és el de Pom­peu Fabra i Josep Que­ralt. El 30 de gener del 1940, el tri­bu­nal pro­vin­cial de res­pon­sa­bi­li­tats polítiques de Bar­ce­lona els va obrir un expe­di­ent –el 2223– com a sos­pi­to­sos de fili­ació cata­la­nista. La docu­men­tació del cas està far­cida de tes­ti­mo­nis de càrrec –com ara falan­gis­tes o poli­cies– que cor­ro­bo­ren aques­tes acu­sa­ci­ons. De Que­ralt, per exem­ple, un mem­bre de la FET revela les seves vin­cu­la­ci­ons amb la Lliga, la creença vapo­rosa que va par­ti­ci­par en la pre­pa­ració d'atemp­tats jun­ta­ment amb els ger­mans Badia o en els fets de Prats de Molló o la seva tasca com a direc­tor d'Edi­ci­ons Proa, “de tendències comu­nis­tes sepa­ra­tis­tes”, entre molts altres epi­so­dis con­si­de­rats sub­ver­sius. Pom­peu Fabra tam­poc no surt gaire ben parat de les decla­ra­ci­ons que obren en mans del jutge ins­truc­tor. La Guàrdia Civil l'acusa de ser un “ele­ment sepa­ra­tista acèrrim”, sentència que cor­ro­bora el mateix tri­bu­nal regi­o­nal en cata­lo­gar-lo d'“hos­til a les coses d'Espa­nya”. La tra­mi­tació d'aquesta causa és il·lus­tra­tiva del pro­ce­di­ment que se seguia amb la llei de res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, on la reco­llida de pro­ves acu­satòries anava acom­pa­nyada d'inves­ti­ga­ci­ons sobre el patri­moni dels pro­ces­sats per anar segant el camí davant la pos­si­ble con­fis­cació. Un jutge civil seria l'encar­re­gat de dis­sec­ci­o­nar l'estat dels comp­tes ban­ca­ris de l'emi­nent lingüista, amb un resul­tat, però, més aviat dece­be­dor per a les expec­ta­ti­ves recap­tatòries de les auto­ri­tats fran­quis­tes. El 10 de maig del 1941 es va dic­tar sentència. Pom­peu Fabra va ser con­dem­nat a pagar una multa de 5.000 pes­se­tes pel seu cata­la­nisme “i pro­fund menys­preu i ene­mis­tat cap a Espa­nya”, sanció que va anar acom­pa­nyada d'“una inha­bi­li­tació abso­luta perpètua i estra­nya­ment per­petu del ter­ri­tori naci­o­nal”. A Josep Que­ralt, se li va dic­tar una inha­bi­li­tació abso­luta perpètua i la pèrdua dels béns, entre d'altres. La situ­ació finan­cera, però, en què es tro­bava Pom­peu Fabra va pro­vo­car que, el 15 d'octu­bre del 1941, el jutge Fran­cisco Eyre Varela decretés la seva insolvència. De Que­ralt no hi ha referències, però se suposa que va pas­sar si fa no fa el mateix. Arri­bats a aquest punt, l'expe­di­ent va caure en si mateix i, el 15 de març del 1947, l'Audiència Pro­vin­cial de Bar­ce­lona va dei­xar sense efecte la sentència. Hau­rien de pas­sar 11 anys perquè la comissió liqui­da­dora de la nor­ma­tiva els acabés indul­tant i res­ti­tuint-ne l'honor, encara que fos a títol pòstum.