Farinetes mortals
Per si amb el rebrot de les infeccions no n'hi hagués prou, al cap de pocs mesos que s'acabés la rebel·lió militar, va aparèixer un trastorn invalidant d'origen poc conegut. En moltes poblacions, sobretot les agràries, algunes persones, sovint de les mateixes famílies o concentrades en les mateixes àrees, eren víctimes d'una paràlisi que començava per les cames i que després s'estenia a les mans, afectades d'una tremolor que impedia menjar. Era una paràlisi irreversible, fins arribar a la paraplegia i a la pèrdua del control dels esfínters, per a la qual no hi havia cura. Qui quedava afectat per aquella estranya malaltia, tot i que no del tot desconeguda, quedava impossibilitat per treballar.
El juny del 1941, els doctors Adolfo Ley i Carlos Oliveras de la Riva, després d'examinar alguns casos declarats en unes mateixes famílies d'Esparreguera, Terrassa, Igualada i Olesa de Montserrat, van determinar que la causa d'aquesta malaltia era el consum monòton de guixes (Lathyrus sativus), una lleguminosa emparentada amb els tramussos salvatges que té poques exigències de conreu i que creix bé fins i tot quan hi ha sequera.
Les guixes es consumien mòltes i passades per la paella amb un rajolí d'oli, sobretot a Castella. Contenen un aminoàcid neurotòxic, per la qual cosa ja fa algunes dècades que no se'n venen legalment per al consum humà. Els tramussos, si són salvatges i es mengen en cru i sense cap tractament, també tenen uns efectes neurotòxics semblants. Però la salmorra que els acompanya elimina del tot la toxina.
El latirisme no era un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que també es van declarar molts casos a Espanya. Així, es va saber que el segon semestre del 1943, i només a Biscaia, s'havien consumit fins a cent vagons de guixes. De fet, els doctors Ley i Oliveras van redescobrir una cosa que ja feia segles que se sabia, tal com es pot comprovar si s'examina el gravat Gracias a la almorta, de Francisco de Goya.
Al capdavall, tot era una conseqüència de la gana crònica d'aquells anys. Hi havia qui arribava a menjar mig quilo de guixes, i més, cada dia. Els doctors Ley i Oliveras van descobrir que hi havia qui esmorzava, dinava i sopava aquestes farinetes, dia rere dia, perquè no tenia cap altra cosa per menjar. Sovint, els primers símptomes de latirisme apareixien després de cinc mesos de consum continuat i monòton.
El 30 de novembre del 1943, les autoritats franquistes van començar a recomanar a través de la premsa i de la ràdio que no es mengessin tantes guixes, però no es van atrevir a prohibir-les perquè no hi havia alternatives. Però el 15 de gener del 1944, veient que aquella intoxicació estava adquirint les dimensions d'una epidèmia, van decidir treure-les del mercat, cosa que no vol dir que es deixessin de consumir.
