El Congrés Eucarístic remou consciències
Franco volia amb el Congrés Eucarístic Internacional del 1952 netejar la imatge del règim. El volia fer servir per vendre'l com una gran victòria de la unitat de l'Espanya cristiana i ho va aprofitar per trencar el bloqueig internacional. Però, com recorda l'escolapi Josep Maria Monferrer en el seu llibre El Camp de la Bota –on repassa la història d'aquest barri de barraques a tocar de mar on van anar a malviure els immigrants espanyols que van arribar a Barcelona durant el franquisme–, els darrers afusellaments al Camp de la Bota, el de cinc joves anarquistes, el 14 de març del 1952, es van perpetrar dos mesos abans que comencés el congrés. La celebració d'aquest congrés, continua Monferrer, va obrir els ulls a molta gent i “va mobilitzar les consciències de molta gent d'esquerres de tot Europa, que va fer força soroll i protestes. Entre ells, podem parlar d'André Breton, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, etc., i també del bisbe de Tolosa, monsenyor Soliège, que va fer saber que no es traslladaria a Barcelona amb ocasió del Congrés Eucarístic Internacional si no s'acabava el sagnant reguitzell de morts al Camp de la Bota. Explica aquest capellà i activista social que en el Camp de la Bota el règim franquista va deixar clar que les execucions contra els opositors al règim, amb el vistiplau dels capellans, van ser “un genocidi programat” amb el silenci de qui ho podia denunciar, l'Església catòlica.
Amb la victòria de Franco, l'Església va tornar a estar present a les presons, a través del Cuerpo de Capellanes de Prisiones (que havia estat dissolt durant la República). Els capellans –recorda Monferrer– s'havien de dedicar a dir missa el diumenge, a organitzar missions i a fer classe de catecisme als reclusos. Tot ben programat pels bisbes l'any 1939. En les misses, els capellans havien de resar pel “Caudillo, salvador de España, por la gracia de Dios”. “Alguns capellans es preocupaven més del fet que els condemnats a mort morissin confessats i reneguessin de les seves creences que de salvar-los de la mort.”
De la mateixa manera, Josep Maria Monferrer recorda que en el Camp de la Bota a principi dels setanta va ser una part de l'Església, la que treballava, com els capellans obrers francesos, en el barri, la que va començar a promoure moviments socials i l'educació per als marginats i la que, des de l'Amèrica Llatina, on havien viatjat alguns capellans, va començar a parlar al barri (i a Catalunya) de la lluita obrera, de la igualtat i dels drets humans. Van ser els precursors de la teologia de l'alliberament, que va florir al final del franquisme.
