Radio Liberty, patrimoni oblidat

El pro­pi­e­tari de les 33 hectàrees de Radio Liberty, l'Estat espa­nyol, no ha sabut què fer amb aquells ter­renys i aque­lles edi­fi­ca­ci­ons, que ocu­pen 3.500 metres qua­drats, des que l'emis­sora va dei­xar d'eme­tre i els mili­tars nord-ame­ri­cans la van aban­do­nar. La segu­re­tat pri­vada pagada pel Minis­teri de Medi Ambi­ent n'ha impe­dit la degra­dació acce­le­rada fins que, ja fa uns anys, es va reti­rar. Ara l'aspecte d'aque­lles ins­tal·laci­ons, que encara sem­blen recu­pe­ra­bles, és llas­timós.

Els polítics no aca­ben de deci­dir què han de dei­xar-hi fer, a Radio Liberty, i l'estat d'enru­na­ment ja comença a sem­blar perillós. Aque­lla pineda immensa i pri­vi­le­gi­ada, arran de platja, és un cau que atre­sora un valor his­to­ri­ogràfic remar­ca­ble. Només cal pas­se­jar-hi per com­pro­var que aque­lles edi­fi­ca­ci­ons encara tenen vida latent. L'accés és fàcil, perquè bona part de la tanca peri­me­tral està tom­bada i, per entrar-hi, n'hi ha prou a aixe­car el peu per no entre­ban­car-se. Radio Liberty és per molts aque­lla ins­tal·lació de Pals que, fins a l'any 2006, estava coro­nada per una immensa antena en forma d'este­ne­dor. Per uns, aque­lla emis­sora de ràdio, enfo­cada cap a la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits i cre­ada per a la cam­pa­nya anti­co­mu­nista, va repre­sen­tar el colo­nit­za­dor impe­ri­a­lista. Per uns altres, un bon lloc de feina. També n'hi ha de més refle­xius que van veure aque­lla ins­tal·lació pai­satgísti­ca­ment incòmoda com un mal menor que va exer­cir d'antídot con­tra l'atac de les polítiques espe­cu­la­do­res del fran­quisme tardà, un este­ne­dor immens que va evi­tar l'anor­re­a­ment de la franja mari­ti­mo­ter­res­tre. En l'últim any i mig, la degra­dació s'ha acce­le­rat a causa de la dei­xa­desa del govern espa­nyol, que no s'ha gas­tat ni un euro per man­te­nir un patri­moni col·lec­tiu que va viure inten­sa­ment una etapa clau de la història mun­dial, la guerra freda.

Ara que s'albira l'arri­bada de dos pro­jec­tes que podrien ser­vir per reha­bi­li­tar la zona –el de recu­pe­ració medi­am­bi­en­tal, de la Fun­dació Mar, i la idea de recon­ver­tir les ins­tal·laci­ons en un memo­rial de la guerra freda, impul­sat pel soci­a­lista Rai­mon Martínez Fraile–, vénen al cap les pro­me­ses erràtiques d'uns i altres per recu­pe­rar l'espai. De moment, però, només parau­les. Un dels últims que van anun­ciar “can­vis immi­nents” va ser Car­les Jaume, el sub­de­le­gat del govern espa­nyol a Girona, que a prin­ci­pis de l'any pas­sat pro­me­tia el tan­ca­ment peri­me­tral per “impe­dir que algú pren­gui mal”. No se n'ha sabut res més.

Ara mateix, Radio Liberty és una de les ver­go­nyes del patri­moni esta­tal. Visi­tar les anti­gues ins­tal·laci­ons és fàcil. La tanca peri­me­tral està fora­dada per tot arreu. En l'accés des de la platja hi ha dese­nes de metres de malla tom­bada a terra i, per entrar-hi, només cal aixe­car el peu per no caure. A través de les pine­des, es pot acce­dir fins a les entra­nyes de l'emis­sora que escol­tava Mikhaïl Gor­bat­xov, que va espe­ro­nar Borís Ielt­sin i que devia donar més d'un mal­de­cap a Nikita Khrus­xov. La porta d'entrada –al ves­sant sud–, rove­llada, amb la garita en un estat lamen­ta­ble, con­serva encara el gual que impe­deix apar­car-hi al davant, expe­dit el 1996 i reno­vat anu­al­ment fins al 2001. Tot­hom hi pot arri­bar, fent veure que no ha vist cap dels rètols de “perill” pen­jats al ves­sant oest, on la tanca sem­bla més con­ser­vada. La pri­mera impressió és de tris­tor, per un espai car­re­gat d'història que ha pas­sat per mans d'humans que no han superat totes les eta­pes del crei­xe­ment com Déu mana. No recordo cap vidre sen­cer. A l'accés prin­ci­pal, la pal­mera immensa a pocs metres de l'única parabòlica dreta –apa­rent­ment lliure de l'esca­ra­bat mor­rut– vigila l'entrada. A l'edi­fici prin­ci­pal, a l'esquerra, la barra del bar, un ser­vei que no fal­tava mai on hi havia mili­tars; a la dreta, la devas­tació. Una cadira de des­patx mig tapa l'esca­pa­dissa d'arxius. Són fulls del ser­vei de segu­re­tat que va vigi­lar les ins­tal·laci­ons men­tre el Minis­teri de Medi Ambi­ent va voler. És la imatge del caos.

Els ame­ri­cans van com­prar aquells ter­renys el març del 1958 –i els van escrip­tu­rar a nom de l'Estat espa­nyol– per un preu de 7,5 mili­ons de pes­se­tes, segons s'asse­gura en el docu­men­tadíssim web per a nostàlgics www.​rad​ioli​bert​y.​org, ara mateix l'únic esforç de memòria històrica a l'abast de tot­hom.