Els industrials se sotmeten però s'acaben rebel·lant
Al principi de la guerra la gran burgesia industrial catalana es va alinear amb el moviment antirepublicà. La revolució social que es va produir a Catalunya en resposta al pronunciament franquista va fer decantar les classes propietàries, que es van veure amenaçades políticament, econòmicament i físicament. I amb l'arribada dels “nacionals”, un cop eliminats aquells que qüestionaven la propietat privada dels mitjans de producció, la burgesia es va desocupar de la lluita de classes i de les “molestes discussions entre representacions patronals i obreres amb les seves seqüeles de vagues, locauts, sabotatges i pertorbacions públiques”, deia el Gremi de Fabricants de Sabadell.
D'altra banda, el caràcter classista del règim es va fer patent en tant que, un cop acabada la guerra, els sindicats obrers van ser prohibits i es van perseguir els seus nuclis clandestins. També és sabut que els grups obrers d'inspiració catòlica, tradicionalista o falangista es van diluir en la nova Organización Sindical Española (OSE), d'obligatòria filiació i amb la finalitat principal de controlar la classe obrera. Contràriament, les organitzacions patronals no van ser prohibides. Certament, algunes van passar per una llarga etapa d'hibernació i els empresaris es van haver d'incorporar en els sindicats verticals, però d'altres van mantenir íntegrament les estructures, les funcions i fins i tot la denominació, integrant-se formalment en l'estructura sindical oficial i amb plena autonomia funcional. Al contrari que la situació dels treballadors, els industrials van controlar les estructures empresarials del sindicat vertical sense interferències rellevants de la burocràcia franquista.
Al principi dels quaranta, la burgesia industrial catalana es va retractar públicament i reiterada del seu passat recent i de la “falsa ruta” catalanista. Malgrat tot, va estar condemnada a ocupar un espai perifèric en el nou bloc de poder i va tenir molt poca capacitat d'influència en el nou aparell polític.
Però les seves crítiques es van deixar sentir cada cop més. A partir de final de la dècada dels quaranta les organitzacions dels industrials catalans es van queixar amb força pel grau d'intervencionisme estatal en l'economia i van defensar un model més liberal, pròxim a l'ortodòxia capitalista. A principi dels cinquanta, l'economia es va liberalitzar fent cas a les seves demandes, però això va posar de manifest les contradiccions entre els dirigents de les organitzacions empresarials, que defensaven més quota de llibertat quan els convenia però també demanaven que s'accentués la intervenció protectora quan veien amenaçats els seus interessos.
